El Parlament de les Illes Balears ha admès a tràmit la iniciativa per modificar la Llei de Normalització Lingüística de 1986, que va ser canviada pel govern de José Ramón Bauzá, i d'aquesta manera recuperar la versió anterior de la llei. Com no podia ser d'una altra manera, el PP i Ciudadanos, hereus de l'Espanya «Una» i només «Una», han estat els únics partits que hi han votat en contra.
La llei va ser modificada el 2012 de manera unilateral llançant així dos torpedes a la línia de flotació de la llengua de les nostres illes. En primer lloc, en eliminar el seu coneixement com a requisit per a ser treballador a l'Administració, se la va convertir en una anècdota folklòrica, com un simple residu, fent camí perquè en una nova passa normativa, i davant el retrocés com a llengua d'ús en el carrer, sigui escombrada del mapa. En segon lloc, va propiciar la diglòssia, és a dir que en admetre la castellanització dels nostres topònims segons voluntat dels plens municipals, es va donar ales a aquells illencs que creuen que el català no serveix per a res.
Una llengua que no es pot desenvolupar en tots els àmbits de la vida i els parlants de la qual no la viuen amb orgull té els dies comptats. Condemnar un idioma, qualsevol que sigui, a fer que només (sobre)visqui en els àmbits privats, perquè només serveixi com a eina de comunicació en la família, sense projecció pública, és matar-la. Tots els idiomes han de poder volar en totes les àrees del coneixement, siguin els científics (com la biologia, la medicina, les matemàtiques, la física...) o els humanístics (dret, economia, sociologia, política...). Per açò, s'han de poder emprar dins tots els òrgans de l'Administració, siguin locals, autonòmics o estatals.
Estic content que per dignitat es vulgui tornar al redactat de 1986. Tanmateix, ens hem de conformar amb açò? Estaria bé que, amb motiu d'aquesta iniciativa parlamentària, féssim un poc de memòria dels resultats que es van aconseguir per mor d'aquesta norma des de la seva aprovació fins al 2012, tot just quan l'ara senadoríssim va fer derogar alguns dels seus articles. Per a mi, els vint-i-cinc anys tenen un gust agredolç. Tot considerant que es venia de la foscor més absoluta del franquisme, de cap manera es pot dir que no es va fer res; però tampoc podem dir que es va fer tot el que s'hauria pogut. La llei del 86 va obrir la porta a la normalització però la seva aplicació la va deixar d'una forma tan genèrica i volàtil (precisament per açò Gabriel Cañellas, llavors president d'Alianza Popular, no la va veure com a res perillós), que quedava en mans de les voluntats dels governs de les administracions que aquests fossin més o menys diligents a l'hora d'aplicar-la i desenvolupar-la. Alguns ajuntaments, com el de Ciutadella mateix amb el batlle Toni Orell, van començar a emprar el català; altres, en canvi, trigarien molt més a fer-ho. Ben segur que els ajuntaments van fer millor els deures que no el Govern balear, i tanmateix era a l'executiu de la nostra comunitat a qui li pertocava (i li toca de fer!) la defensa dels nostres drets lingüístics davant la vulneració de la llei que sistemàticament va perpetrar i continua perpetrant l'Administració perifèrica de l'Estat. No tinc cap notícia que el Govern balear hagi mogut mai ni un dit perquè Madrid respecti el fet lingüístic diferencial, permetent i fomentant que, per exemple, els milers de plets que es tramiten en els nostres jutjats siguin redactats en català. Com tampoc no he vist gaire esforços perquè en les nostres notaries s'escripturi en català, i de la Policia Nacional, val més no parlar-ne.
Per tot plegat, i vistos els antecedents, m'agradaria que les nostres administracions locals, i especialment el Govern balear, anés un poc més enllà de la reparació del greuge del Bauzaníssim i fos valent amb l'aplicació de la política lingüística.