D'un temps ençà, endevinem molts discursos. Hem après les formes dels seus protagonistes. Ben mirat, en l'antiga redacció d'UH-M dels 90, també jugàvem a imitar-los. Eren representants propers, amb uns tics i una capacitat retòrica molt personal. Rèiem, perquè no es pot separar la paraula del rostre. La possibilitat de comunicar, de forma lliure e imaginativa, és una tasca ineludible dels polítics. Diàriament, s'expressen en reunions de diferents àmbits i col·lectius, amb d'altres administradors, en sessions plenàries i mitjans de comunicació. Els més exigents, però, són els ciutadans. Si els experts estimen els primers set segons per conèixer el tracte d'una persona, les paraules són igual de captives. Cal habilitat, governar-les. No és sols un mitjà d'elecció i decisió, ni cercar la simpatia del públic, sinó que intervé un diàleg que desplega la capacitat de judici polític.
En actes públics, sumen més. Els qui gaudeixen de l'experiència fan un discurs immaculat, de llibre, on més enllà del lloc on es troben, deixen caure la seva gestió particular. D'altres, compten amb el suport del cap de comunicació, però no l'acaben d'emprar, perquè triomfa la seva naturalitat. El tercer, pastilla de senzillesa, treu el paper per explicar una de les paraules menys utilitzades i més polides del món, la governança. Creu l'estructura de relacions que s'estableixen entre diferents actors per deliberar l'esfera pública. Magnífica quotidianitat.