Queixar-se és gratis, relaxa, ajuda a la cohesió social si el tema és recurrent i, a més, sovint permet eludir responsabilitats. Ens queixam de coses tan immutables com la calor d'ahir, tan absurdes com el canvi d'hora o tan previsibles com el trànsit en hora punta.
Per contra, l'ésser humà tolera, dóna per suposades, situacions perjudicials, preocupants. Una és l'espera als centres de salut. Assumim que a urgències o al metge de primària s'ha d'esperar un temps incert, imprevisible. Pot ser una hora, o dues. No hi ha paràmetres. No és més si plou, o si és dimecres. A la sala d'espera un veu passar els minuts, els quarts d'hora, amb l'esperança de sentir el seu nom, amb un control de qui era abans de qui, i el temor, quan la cosa passa de mida, de no ser a la llista. Però pocs es queixen de forma vehement. Imperen els gestos, boques que bufen però callen.
Les esperes també es fan a casa, més llargues. Les famoses llistes de. En determinades especialitats es fa complicat fins i tot tenir cita. El repertori és ampli: el forat negre de les «bústies», ja l'avisaran, agendes sense obrir... És una gimcana a la qual ens hem habituat però que és del tot injusta. No volem dinar al Bulli, és per necessitat!
Tot i així, encara s'espera la primera manifestació contra les llistes d'espera, no hi ha combatives associacions de pacients. Perquè de res serveix queixar-se al metge, que n'és la primera víctima, i a més full time. De res lladrar a un taulell que ha sentit mil vegades el mateix. Cert, queixar-se no serveix. Però tampoc hem de donar per incorregibles situacions cròniques com aquesta, i passa el mateix amb la desesperant burocràcia, la lenta justícia, els caríssims llibres de text... Com si fossin elements de la natura tan inevitables com la pluja o el vent. No, no ho són.
Per això s'agraeix que l'IB-Salut habiliti ara 14 milions per fer més curtes aquestes llistes. Perfecte. Ara bé, per veure els resultats haurem d'esperar una mica. No importa. En salut, hi estem acostumats.