L'altre dia la Minie es va perdre. Va sortir de casa (no sap ben bé com) i es va desorientar. Va emprendre un rumb errat que la va portar cap a la carretera que hi ha a prop de casa seva, en una de les sortides d'Alaior i, tot i que diverses persones la van veure, cap d'elles no va reaccionar al seu caminar erràtic. I, de cop i volta, sense ser-ne gens conscient, es va trobar encarant la carretera. Va ser llavors quan un cotxe va parar, algú va obrir la porta i la Minie es va veure empesa cap a l'interior del vehicle... «Qui deu ser aquesta persona? Deu ser amiga d'algú de la família, segur; si no, quin sentit té que hagi parat per recollir-me?»
Els dies passen i a casa ningú no sap res de la Minie. Han penjat fotos, cartells, han fet denúncies, enviat whatssap, creat missatges de facebook... Han recorregut carrers i pobles infructuosament. Res.
I em demano, com es pot ser tan cruel? Ja sé que és només un canet, però per a la seva família és el seu canet, el company de jocs dels seus fills, el que es deixa acaronar quan seus al sofà, el que et rep amb alegries i jocs quan arribes a casa. L'incondicional animaló que viu amb tu i forma part de la teva quotidianitat.
Com pot ser, repeteixo, que algú pugui no pensar en el patiment de l'altre i, per què no, del propi animal? Definitivament, m'entristeix i m'indigna!
PS. La Minie és una petita Yorkshire que va desaparèixer, al pont de la carretera de Cala en Porter, la setmana passada.