El decés del Generalísimo, com-alre-no la defunció oficial per desconnexió de complexos aparells clínics després de molts patètics «partes del equipo médico habitual», s'esdevingué la matinada del 20 de novembre de 1975. Aquell nit jo jeia a un camarot de 3ª del «Ciudad de Ibiza», un històric vaixell de la Transmediterrània que unia els ports de Barcelona i Maó. De bon dematí, quan allà enfora es perfilava el penya-segat de la Mola, en Josep Miquel Vidal Hernández, savi de grosses ulleres que amb els anys esdevindria amic i personatge inoblidable de la cultura menorquina, em dava la notícia: En Franco és mort. Redell, vaig exclamar, quina potada! Ara, que vénc de permís des de Ceuta i arrib a casa, em trobaré un telegrama per reincorporar-me a la bateria K-3, el tinent de la qual, un jovenet empegueïdor recent sortit de l'acadèmia amb el núm 1 de la seua promoció, era un tal Jaime Domínguez Buj, que avui és cosa grossa a la Junta de Caps d'Estat Major.
Per sort meua, vaig poder passar una vintena de dies sense calçar botes. En aquell temps jo feia de soldat, certament sense cap vocació («valor: se le supone»), que ni caporal vaig ser sinó «classe de tropa». Tenia l'encàrrec de disparar diàriament el canó de campanya per a les salves d'ordenança en hissar i en arriar bandera. Aquell estri del temps de la guerra d'Àfrica petava des de dalt la muntanya de l'Hacho, famosa com a presó militar que allotjava legionaris delinqüents i també qualque comandament de la clandestina Unió Militar Democràtica. Hi record el comandant Juli Busquets, el qual més endavant seria diputat pel PSC. El tro del tronat canonet se sentia per tot Ceuta, plaça de sobirania avui esdevinguda constitucionalment ciutat autònoma juntament amb Melilla, l'altre indret africà. És el cas que, des d'octubre, s'ensumava que Su Excelencia seria prest cadàver, perquè el capità Segura m'havia ordenat que tingués quatre caixes de salves preparades per ser disparades: vint tot d'una que se m'ordenàs i, a més, una cada quart d'hora durant tot un dia. No tenc dubte que setanta petatrons en un dia m'haurien fet avançar la sordesa a què el temps em destina. Només per açò agraesc a mi capitán que m'obligàs a agafar en novembre el permís que jo hauria volgut per Nadal!
Al cap de 40 anys, el compliment de la llei, ens diuen, el faran amb proporcionalitat. Fu, tant de bo!