Una periodista comentava fa uns dies que els terroristes jihadistes que van provocar la massacre a París no devien haver tingut una mare que se'ls estimàs, Raonava que quan algú és capaç de tanta maldat només pot ser perquè li ha faltat amor de petit.
Jo crec que hi pot haver també altres motius. Les condicions de vida de la mare i del seu poble. La pobresa que envolta a molts de fiets mentre creixen. La cultura i sobretot el fanatisme religiós, que pot transformar l'amor en odi fins al punt de creure que el terror de la matança d'innocents és conseqüència d'una causa justa.
És evident que la gran majoria dels musulmans no són terroristes i que no es pot condemnar una religió. Dels assassinats d'ETA no es podia responsabilitzar a tots els bascos.
Però no es pot amagar que quan els terroristes de l'Estat Islàmic assassinen ho fan cridant «Alà és gran!». Per contrarestar els actes de terror dels jihadistes, és necessari que els mahometans pacífics s'expressin en contra dels atemptats i a favor de la pau i la convivència.
Una de les imatges commovedores després de la massacre de Paris és un musulmà amb la cara tapada i demanant als francesos una abraçada enmig del carrer.
Crec que seria molt positiu que els islàmics facin sentir la seva veu, que ens donin l'oportunitat d'escoltar les seves opinions. No basta que l'iman d'una mesquita a Menorca es limiti a dirigir les oracions els divendres. Els que lideren aquestes comunitats s'han de manifestar. Necessitam perdre la por i guanyar confiança i això s'ha de fer amb comunicació. No és fàcil perquè la integració és molt petita.
Més que anar a les terres de l'islam per resoldre un conflicte, i aconseguir fer-lo créixer, hauríem de mirar al voltant i donar algunes passes en el camí de la convivència.