Lamento les morts de París, deixo expressa constància. I també lamento que el Dia Universal de la Infància, divendres passat, no hi hagi despertat tant d'interès.
Als atemptats de París no en va morir cap ni un, de fiet. Si n'hi hagués mort algú segurament que se n'hauria parlat més, de la infància i del seu dia. Sembla que fos necessari que passin les coses perquè se'n parli, sembla que només hi ha això que surt a la tele.
Que sàpiga, cap fiet va morir als atemptats de França, però és més que probable que més d'un fiet morirà com a conseqüència de les bombes franceses que avions francesos llancen més enllà de les fronteres franceses. Fiets quedaran sense pare o sense mare, quedaran sense casa, sense escola, sense el gairebé res que tenien.
No em digueu que les bombes només cauen sobre objectius militars o paramilitars, perquè la majoria de les víctimes són civils, persones innocents de tota edat i condició que ni tan sols no van tenir l'oportunitat d'anar-se'n com a refugiats.
La mort de fiets als atemptats de París hauria commogut encara més la població, però la població no sembla pas commoguda pels fiets que patiran, i que moriran, a conseqüència de les bombes. Ni semblen gaire preocupats pels fiets que van morir tot intentant passar el Mediterrani en vaixells de mala fusta.
Segons xifres oficials, durant aquest any 2015 i només fins al 14 de setembre, 3.406 persones van morir a la mar quan intentaven salvar la pell, fugint dels territoris que ara, ves per on, França, Rússia i d'altres països s'entesten a bombardejar. I ara ja no deixaran entrar ningú a casa.
D'aquests més de tres mil que van morir a la mar, hi ha un nombre indeterminat de fiets i fietes, en general bebès. Per a ells també, divendres passat, era el Dia Universal de la Infància però, ves per on, no hi van arribar.
Altres xifres oficials indiquen que l'epidèmia d'èbola va matar 11.299 persones, i aquí també hi ha un nombre indeterminats de fiets i fietes. També per a ells era el Dia de la Infància, però aquí també, ves per on, no hi van arribar. França va explotar colònies en Àfrica, ara són una misèria de pobres, o un paradís per a rics.
Lamento els fets de París, i no tan sols els atemptats. La reacció immediata, visceral i sanguínia, no sembla que busqui la justícia, sinó més aviat la venjança. França bombardeja sense ni tan sols embrutar-se les mans des d'abans dels atemptats. Esperava que aquells es quedarien tan tranquils?
Ara que hi ha més violència, hi ha més bombes. És una espiral infinita de acció i reacció, violència i més violència. Esperen trobar la pau d'aquesta manera?
Però vet aquí l'esperança. Es diu Núbia, i és una bebè sana i poderosa de poc més d'un mes d'edat. A Guinea va nàixer d'una mare infectada i malalta pel virus d'Èbola. La mare va morir uns dies després d'haver-la parit. I la bebè donaria positiu amb les proves de diagnòstic d'èbola.
Contra tot pronòstic (però no pas contra tota esperança!), misteriosament, miraculosament, gràcies a l'acció infinita de gent anònima, Núbia es va curar: ja són dos proves que li donen negatiu, ja n'hi ha prou, i no té febre ni res.
Sana i poderosa, és l'últim cas d'èbola del món. Amb ella sana, l'epidèmia d'èbola queda oficialment controlada, quina notícia més bona!
2 Ara la petita Núbia viu amb el pare, no sé si tindrà alguna classe de protecció social, no sé si anirà a escola, la majoria dels seus germans també van morir d'èbola. Però igualment Núbia és l'esperança.
A París, 129. Al Mediterrani, fins ara i només aquest any, 3.406. En Àfrica i només d'èbola, 11.299. Tots són innocents, són innocents per igual. Igual d'innocents i de persona. Ningú havia escollit el país on va nàixer ni havia fet cap mèrit per merèixer res.
Però n'hi ha que moren a París, i n'hi ha que són devorats per les aigües inclements de la mar, o per la fúria inclement d'un virus llunyà. No és igual, no senyor, aquest és el missatge.