Franco va designar Joan Carles I com al seu successor. El rei va abdicar i va cedir la corona al seu fill Felip VI. El president del Consell Permanent d'Estat, José Manuel Romay Becaría, és un vell i actiu dirigent franquista. El Tribunal Constitucional està presidit per un antic militant del Partit Popular. La formació conservadora va ser fundada per un destacat ministre de Franco, José Manuel Fraga Iribarne. El prestigiós historiador Paul Preston va declarar recentment al diari «El Mundo»: «Franco es comparable con Hitler».
Espanya és una democràcia consolidada. Té un rei que descendeix de la línia successòria que va instaurar de nou Franco. El seu òrgan consultiu més representatiu està presidit per un antic dirigent de Franco. Està governat per un partit fundat per un antic ministre de Franco. El president del Tribunal Constitucional tenia el carnet del partit fundat per un ministre de Franco. El Partit Popular mai no ha condemnat en seu parlamentària Franco. Existeix la Fundació Francisco Franco. A Espanya es pot fer apologia de Franco i del franquisme amb total impunitat. El Partit Popular -de la mateixa manera que ho va fer el PSOE quan va governar- permet que hi hagi un mausoleu, centre de peregrinació dels seus acòlits, de Franco. A les carreteres de tota Espanya hi ha víctimes de Franco enterrades a les cunetes. Divendres passat va fer quaranta anys de la mort de Franco i, a més del mausoleu alçat per presoners republicans, encara hi ha estàtues, plaques, carrers i places amb el seu nom. Es van celebrar més de quaranta misses a tota Espanya en honor de Franco. No faré l'encadenament de substitució de Franco per Hitler (la comparació apuntada per Paul Preston) perquè el lector intel·ligent -i tots els lectors d'aquests breus escrits dominicals ho són- la farà ell tot solet. A on vull arribar? Tot plegat ens hauria de fer pensar. Si més no, hauria de fer pensar a les persones bones. Què he volgut dir? Que havíem d'haver acabat amb el corc de les bigues abans de construir la gran casa de la democràcia. Que correm el perill que el corc s'acabi menjant les bigues que ens sostenen i que la casa ens caigui damunt. Que encara hi som a temps d'eliminar el corc i així evitar que la gran i antiga casa d'Espanya s'esfondri. Que, punyetes, hem d'avisar urgentment els fumigadors perquè sanegin les bigues i matin el corc; tot el corc. El corc no acabarà amb el corc. Ens ho diuen, però és impossible. El corc mai es devorarà a si mateix. Creure açò és una escopinada al sagrat instint de supervivència de les espècies. Qui ho pot fer, llavors?
Puc sentir el polsim de la llenya com cau allà en terra. Puc notar com es diposita damunt els caps dels seus habitants. La gent ja comença a sospitar que és caspa, escates de peladina. I no. És serradís que cau de les bigues després de ser triturat per les dents esmolades i persistents del corc. El corc comú dels mobles. El corc comú de la fusta. El parent domèstic de l'escarabat del rellotge de la mort. Les bigues que sostenen el sostre comú estan corcades. Poden eliminar els fongs aquests barrinadors de la fusta? No és probable. Són dues espècies que es necessiten l'una a l'altra. Els corcs han de menester la col·laboració de fongs per poder digerir la fusta. No. Els corcs no eliminaran els corcs. Els fongs no eliminaran els corcs. Si eliminéssim els fongs eliminaríem els corcs. Podria ser una possibilitat. Jo no me'n refiaria gaire.
Coneixem l'historial dels fongs. Apagar incendis amb gasolina. Fa uns anys van patir una plaga que atacava els fongs i els corcs. Els fongs van actuar amb contundència. Van eliminar els insectes externs amb violència i, als supervivents, els van tancar i van dispersar les gàbies per tota la geografia ibèrica (incloses les Illes Canàries). Els corcs van estar molt contents. Van donar un copet de mà a l'esquena dels fongs. Els corcs i els fongs podien continuar amb la seva simbiosi binària. Els fongs van gemegar de plaer. Podien continuar corcant les bigues. Han passat quaranta anys més i noves generacions de corcs i de fongs es van adonar que les bigues de la casa comuna estaven del tor corcades. Si continuaven corcant-les la casa comuna s'esfondraria i també aixafaria els corcs i els fongs que havien viscut quatre dècades dins les bigues. Igualment esclafaria les generacions joves. També les cries acabades de néixer. Els fongs i els corcs grassos van assegurar que no hi havia perill. Que la casa tenia milions d'anys (era més antiga que el mateix planeta). Que la pols que queia de la traginada com si fos una neu marró i tèbia era en realitat mannà. Si sou religiosos segur que n'heu sentit a parlar. Tal vegada el van anomenar durant les misses celebrades a Espanya en honor del dictador.
El mannà, l'aliment miraculós que plovia del cel damunt els israelians durant el seu llarg pelegrinatge pel desert. Escrit també manna o maina i que prové del grec bíblic. Donar Déu la manna: concedir Déu abundància prodigiosa. A Menorca existia l'expressió «Déu li do la maina!». Era una frase que es deia -encara es deu dir?- després d'ererar, mentre feien la creu damunt el blat com per donar-li la benedicció.