Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Avern (251)

Mai no he donat molta importància al significat definitiu de la paraula infern. Ens han descrit aquest indret de manera tan terrible que ni me'l puc imaginar. Turments indescriptibles durant tota l'eternitat. És precisament aquesta simbiosi entre el sofriment i la infinitat el que m'ha fet dubtar de la seva existència. Un ésser humà qualsevol, fins i tot els més forts psicològicament parlant, embogiria amb aquesta barreja de tortures sense principi ni fi. Per tant, si el condemnat embogeix, no té cap sentit com a admonició prèvia terrenal de comportament. Si vas a l'infern et tornaràs boig. Açò ja passa a la terra. No serveix com a advertència. Però també pot passar una segona cosa. Que el sofriment perllongat converteixi els condemnats al foc etern en superhomes. Després tampoc no tindria molt de sentit aquest infern. Serviria per transformar una persona normal en una persona extraordinària. És el somni de molts humans a la terra. Per tant, se m'escapa l'amenaça.

Per acabar-ho de complicar, la teologia catòlica ralla d'ànimes. Menys encara. La incorporeïtat fa menys creïble l'amenaça del martiri i del dolor. Sense cos, com pots patir físicament fins a l'extenuació? La mística santa Teresa va donar una nova definició més realista. Va descriure l'infern com «ese lugar pestilente donde nadie se ama». Veus? Aquesta és una imatge que m'arriba, que em toca l'ànima. Viure eternament en un indret on ningú no s'estima i que, a més a més, fa pudor. Aquí el veig, el paorós infern. Horrible. Sinistre. El veig amb claredat. Si el primer infern produïa superhomes i dones superiors, aquest segon infern és una fàbrica de bèsties repugnants. Éssers terribles i amargats que es torturen entre ells perquè no senten cap amor els uns pels altres. No s'ha de menester així un exèrcit de dimonis feiners que han de mantenir, amb molts d'esforços, els calderons d'oli bullent damunt les flames sempre enceses. Ni tampoc no han d'escridassar, ni insultar, ni fuetejar, ni s'han de burlar amb crueltat extrema dels condemnats. Els diables que habiten aquest descarnat infern des de temps immemorials poden jeure en un indret fresc, fer petar la xerrada, jugar a daus o a cartes -a la brisca, a truc o a set i mig- i observar riallers els antics humans convertits en bèsties amargades. Açò és l'infern. Aquí el puc veure. Un indret pestilent on ningú no s'estima. I subterrani. Perquè infern vol dir subterrani. Així hem d'afegir la foscor poc ventilada com a tercera característica d'aquest indret terrible on cap ésser humà vol acabar. L'infern és un indret fosc i pestilent on ningú no s'estima. Els antics, els anteriors als cristians, denominaven aquest emplaçament atroç amb la paraula d'arrel grega avernus. Avernus ve del grec aórnos i significa «sense aus». Les emanacions sulfuroses i pestilents foragitaven les aus. Per tant, en aquesta versió antiga, l'infern és un espai pestilent i sense aus. Aquesta segona descripció de l'infern també em fa por i la puc imaginar a la perfecció. Un lloc fosc, pudent, insà, sense aus i on ningú no s'estima. Ja el tenim. L'infern. L'avern. El regne de l'Hades. El Hel nòrdic. El temut submón grec i llatí.

Malauradament, aquests indrets de condemnació, també poden estar ubicats a la Terra. I no en espais subterranis, poc ventilats i pestilents. Aquests indrets poden alçar-se enmig de planures fèrtils, rodejades de rius i amb horitzons blancs perlats per altes muntanyes. Al camp de concentració i exterminació d'Auschwitz i Birkenau, la guia alacantina, després de dues hores contant-nos els horrors patits per jueus, gitanos i d'altres presoners de vàries nacionalitats, ens va revelar un detall anecdòtic i revelador que va resumir la visita: les aus van deixar de sobrevolar l'àrea acotada per les tanques electrificades. Els presoners afamats es menjaven l'herba, els insectes, els rosegadors i qualsevol au que s'atrevia a entrar o sobrevolar el camp d'extermini i de concentració. Un autèntic avern a cel obert. Passats els anys, l'herba va créixer, els insectes van reaparèixer, els rosegadors van cavar la terra i les aus van sobrevolar el camp i fer niu en els pocs arbres de l'antiga zona que va contenir l'horror.

Els homes i les dones hem d'actuar igual? No. A diferència de les aus, la humanitat disposa d'una eina poderosa: l'art. La funció de l'art és crear situacions que ens recordin els inferns del passat i evitar amb aquests exemples que la història no es torni a repetir. Aquesta tardor vaig davallar a l'Espai Mallorca atret per la representació teatral d'una novel·la, «Adreça desconeguda» de Katherine Kressmann Taylor. Com que el llibre m'havia agradat molt, hi vaig anar amb una mica d'aprensió. Vaig anar ben errat. Dos actors i un escenari ben modest. Jordi Odri i Joan Taltavull. Cartes que s'intercanvien un jueu alemany que continua als Estats Units i el seu soci de la mateixa nacionalitat que ha retornat al seu país i que es deixarà seduir per la ideologia nazi. Com és natural, l'amistat saltarà pels aires, deixarà víctimes i la venjança serà original i despietada. És increïble com es pot fer tant amb tants pocs mitjans.

Lo más visto