Dilluns de la setmana passada vaig seguir el debat a quatre"que organitzava una cadena privada de televisió. El vaig observar a distància per dos motius que consider essencials: en primer lloc, no tinc massa per costum triar aquesta oferta televisiva concreta i, a més, tot i que finalment he decidit de prendre part, un cop més, com elector, en aquests comicis a les Corts espanyoles, el meu vot no anirà per cap dels partits que allà eren representats. Si us he de ser sincer, en aquell esdeveniment mediàtic, hi vaig detectar dues absències molt significatives; la primera, la de l'actual president i candidat a la reelecció, Mariano Rajoy, qui no va voler davallar a l'arena de la controvèrsia política i hi va enviar la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría i, també, la de la resta de formacions parlamentàries, especialment les forces sobiranistes catalanes que hi són representades, ja que es va parlar tant del Principat i del seu anomenat (o, si voleu, auto-anomenat) procés cap a la independència.
Ara bé, he de reconèixer que la política és una de les meves debilitats i per açò dilluns vespre vaig seure davant la petita pantalla per veure i escoltar el debat, tal com m'agrada fer-ho amb totes les nits electorals, ja siguin a França, Grècia, Alemanya, o fins i tot als Estats Units o l'Argentina. I m'agradaria fer-vos arribar les meves impressions -com us deia des de la distància- sobre l'espectacle televisiu en general i també sobre el què em van transmetre els seus quatre protagonistes. Abans que res us confessaré la meva decepció perquè només vam assistir al conegut joc dels y tú más que donaren lloc a un munt d'intervencions per al·lusions que van encallar força el debat.
D'aquest toma y daca en va sortir guanyadora, pel què fa a temps de presència en pantalla i en l'us de la paraula, la representant del PP. Ara bé, la participació de Soraya es va limitar a recitar una sèrie de xifres i de dades estadístiques que l'hi havien ofert alts càrrecs del Govern, com ho devia fer amb el seu preparador quan estudiava les oposicions a advocada de l'Estat. En això, com també en la seva visualització en un plató on els quatre aspirants romangueren dempeus durant les més de dues hores de programació, Sáenz de Santamaría no va donar la talla.
Tampoc no ho va aconseguir Pedro Sánchez. El candidat del PSOE a la Moncloa no va saber aprofitar aquests torns per al·lusions i es convertí en el participant que va intervenir durant manco minuts en el debat. El líder socialista, molt fluix en la seva actitud davant de les càmeres i, també, en els seus raonaments, es limità a mostrar-se orgullós de les suposades polítiques socials duites a terme pels governs de Rodríguez Zapatero quan més es posava en qüestió l' herència. econòmica rebuda d'aquells executius i si aquesta havia posat o no Espanya en la circumstància d'haver de ser rescatada per l'Unió Europea. En seguir les intervencions de Sánchez vaig comprendre que Rajoy prefereixi enfrontar-se només a ell -el més febles dels candidats- avui vespre en un cara a cara que no em sembla que hagi de tenir massa interès.
Pel què fa als representants dels anomenats partits emergents o de la nova política, vaig copsar un Albert Rivera molt nerviós, especialment en la primera part del debat. Es movia constantment i es fregava les mans. Açò denotava una inseguretat que feia que les seves propostes no arribassin amb la netedat que de ben segur ell pretenia. El candidat de Ciudadanos em va recordar la Reial Societat dels anys 80, que va guanyar dues lligues, però que també va estar a punt de fer-ho les dues temporades anteriors i, llavors, l'excés de responsabilitat va trair l'equip donostiarra.
Finalment, vaig veure Pablo Iglesias com el més seductor dels participants en el debat. Tot i la seva estètica diguem que diferent, els seus missatges podien ser o no compartits per la majoria de l'audiència, però arribaven d'una manera clara. És normal; el seu rol era el més bo de representar, ja que el líder de Podemos és qui més tenia a guanyar i manco a perdre en aquella confrontació. Si Rivera semblava la Real de fa 30 o 35 anys, Iglesias podia ser equiparat perfectament al Villarreal o al Sevilla d'avui dia. Sempre estan en les primeres posicions, arriben a jugar a Europa -de fet, Podemos ja fa un any i mig que hi juga-, però mai no guanyen el campionat. I això els fa ser equips simpàtics per a tothom, llevat, en el cas del conjunt sevillista, dels seus conciutadans bètics, per descomptat.