En una gran ressaca, com aquelles rissagues que omplen i buiden alternativament de tant en tant el port de Ciutadella, passa que, quan la mar se retira, hom hi veu el fons, el cul del got, els baixos de la copa. Resulta llavors que la llera del port és plena de pedres, ferralla, andròmines que hi han anat abocant: una bicicleta rovellada, rodes de cotxe, centenars de bòtils de vidre i llaunes, l'esquelet d'un paraigua...
Qualque cosa semblant succeeix amb el bipartidisme espanyol, que perd gas. Potser diumenge encara no haurà tocat fons, però el fons ha esdevingut més visible i queden al descobert les seues misèries: mentides rajoiades, pústules bàrcenes, gúrtels purulentes, expedients de regulació d'ocupació fraudulents (eros no gens eròtics) com pegellides aferrades a la roca, llaunes de cola-cao amb el 3 per cent, targetes negres, estisores de podar i fer retallades, portes giratòries... i la molta merda vessada pels iots dels poderosos...
La rissagada s'ho enduu tot. Que ho farà net, tanmateix? Depèn. Segons quina aigua hi retorni. El vot ciutadà pot fer-ho possible: aigua clara, persones amb les mans netes, amb idees noves, eficaces i compromeses amb les transformacions socials necessàries. O bé, com preveuen, aquest 20-D ens durà un sistema de dos partits principals i dos de secundaris, o sigui, un nou suport per al vell sistema. Així, la gent que ha patit els «sacrificis», que n'és la majoria, continuarà el seu particular viacrucis.
Vet ací l'èxit de «la màquina de fang». Açò és el Quart Poder, com l'anomena Umberto Eco en la novel·la «Número zero»; el poder dels mitjans de comunicació de masses, que en teoria havia de ser el garant de la democràcia i que des dels temps de «Ciudadano Kane» (o des de sempre, si llegim els manuals electorals de la Roma antiga, eh Ciceró?) és en mans d'empresaris interessats en els rèdits que han de treure dels processos electorals. Un periodisme sense escrúpols actiu en les grans cadenes mediàtiques, de tertúlies i debats que, amb poques excepcions, ofenen la sensibilitat i la intel·ligència i féren cervell, cor i ronyons dels ciutadans amb missatges de destí inexorable precuinat per un deus ex machina a l'Olimp de la UE, de la City, de Wall Street, de Davos o de qui sap on.
Albert Camus un dia va escriure: «Per Espanya hem après que hom pot tenir raó i ser vençut». Es referia a la Guerra Civil, però ara va per tu, candidat!