Es doblement d'alabar que la Societat Històrico Arqueològica Martí Bella la setmana passada organitzés una taula rodona sobre les energies renovables i el paisatge. En primer lloc, és d'agrair perquè darrerament els polítics, però també tothom, ja és un fenomen generalitzat i sociològic, ha perdut el costum de conversar sobre els temes d'actualitat. Els debats televisius d'aquests darrers dies dels líders dels principals partits ho han posat de manifest. Hem pogut escoltar eslògans, que no arguments contrastats, a tort i a dret; moltes promeses, però, sense que ens mostressin de com es poden dur a terme i hem vist molt poca modèstia, i d'ironia, per suposat, gens ni mica. Que la institució sociocultural ciutadellenca navegui contra la corrent autista que ens aclapara, em sembla més que bé. Però també és positiu que la 'Martí Bella' s'interessi pel paisatge menorquí perquè ben segur que el nostre futur en depèn plenament, en tots els sentits.
La degradació, la vulgarització, la brutor porta a més degradació i barroeria. L'excel·lència i la qualitat regalen més qualitat. Només hi ha que veure què succeeix si per un descuit s'embruta el racó d'un carrer. En poc temps, el veurem més brut perquè la gent l'haurà emporcat encara més. Anem ben equivocats si pensem que sense poc esforç ens podrem guanyar bé la vida. I cal anar vius per no empitjorar.
En un món que cada vegada és més petit per la globalització i en què tot s'uniformitza, el que té valor és tot allò únic. Les singularitats cada vegada guanyaran més valor. La gent ve a Menorca per veure Macaralleta o per contemplar les postes de sol des dels fars de Nati o Cavalleria, per posar un exemples, i ningú fa empentes per passejar-se pels polígons industrials de Ciutadella o Maó. De Macaralleta no n'hi cap més altra a tot el món mentre que de carrers descuidats, sense arbres, bruts i amb naus industrials n'hi ha arreu a tot el món.
Ara bé, no preservarem els nostres paisatges de tanques de paret seca amb lleis que només contenguin prohibicions, obliguin a catalogar i a posar colors de nivells de proteccions al mapa de l'Illa. No, així no anirem enlloc. Mostres del fracàs d'aquesta ja vella política que només fa brindis al sol i embrutar papers administratius, en tenim un munt a Menorca, algunes tan visibles que són escandaloses. El casat de senyor de la Bonanova va ser «fitxat», protegit per la normativa urbanística de Ciutadella ja fa prop de més de vint-i-cinc anys. I li ha servit de res la «protecció»? Malgrat estigui a la vista de tots, perquè està a la carretera Maó-Ciutadella, mai ningú ha mogut un dit per aquest element del catàleg del patrimoni menorquí. Actualment l'edifici ja està en runes.
Des del moment que les parets seques han perdut la funció que tenien en un primer, que era la de separar les fulles dels sementers i fer possible els guarets en una agricultura de cereal i de bestiar, tenen, els dies no, però sí els anys comptats. A més l'abandonament de les explotacions agràries per part dels pagesos, farà que d'aquí a poc, hectàrees i hectàrees que fins fa poc eren de sembradura es converteixin en terres de marina.
Davant aquesta situació, no hi veig cap més solució que la de subvencionar, sigui per via de les entrades obtingudes per l'ecotasa o per altres impostos, els nostres pagesos i paredadors perquè ens mantinguin els nostres paisatges tradicionals. A Holanda, però també a altres països europeus, fa anys que les administracions subvencionen els seus camperols per no veure degradats i embrutits els seus paisatges. Aquí cal fer també el mateix. És imprescindible donar una passa endavant i començar a fer gestió de veritat perquè ens hi juguem el futur, un futur que està a tocar.