Avui toca anar a votar. És dia d'eleccions. Vint de desembre. Noves eleccions generals. Per als nascuts en una dictadura, els comicis representen una veritable festa de la democràcia. Dit açò, també he d'afegir a nivell personal que aquesta vegada no aniré a votar (de fet, com que som a Barcelona i estic inscrit en el cens electoral de Menorca, ja no hi ha marxa enrere i és més exacte dir que no he votat). Vaig votar per correu a les eleccions autonòmiques i municipals, però aquesta vegada m'ha fet vessa repetir tota la complicada, feixuga i carregosa paperassa. No estava motivat. A qui hauria votat? De què hagués servit el meu vot? El més probable és que torni a guanyar el bipartidisme. Com quasi sempre. A més, guanyi o no aquesta combinació que actua com a pinça, s'ha pogut constatar que, des que es va instaurar a Espanya la monarquia parlamentària, els polítics balears que ens representen no han pogut trencar la doble insularitat. Ho han provat els representants del Partit Popular i, els greuges amb Balears i Menorca, continuen igual de malament que fa quaranta anys ( o més fins i tot). Ha governat el PSOE i no ha aconseguit alçar ni un miserable pont que establís, i de retruc trenqués, aquesta doble soledat institucional amb respecte Palma de Mallorca i Madrid. Hauria d'haver votat un partit emergent perquè els nacionalistes tampoc no han estat capaços de plantar ni un trist tauló entre Menorca i Mallorca i entre Menorca i Madrid. Aquests darrers em recorden el rupit del desbarat que vol buidar la mar amb una gerra. Tenen bones intencions i hi posen voluntat, però els resultats que assoleixen són similars als aconseguits pel rupit de la faula desbaratada. També estan atrapats entre la política de quotes que els afavoreix a nivell personal i una vessa sobrenatural a l'hora de fer una nova política (Einstein: «Si cerques resultats diferents no facis sempre el mateix») amb objectius absoluts, més difícils, però també més ambiciosos. A Ciutadans els conec des de fa anys. És un partit català que ha assolit el seu apogeu a la resta d'Espanya a costa de dirigir els seus atacs bel·licosos a la diana del catalanisme. El catalanisme, d'arrel moderada, havia donat estabilitat a Catalunya i, de retruc, a Espanya. Aquests darrers anys ha patit una la mossegada de la doble mordala que ha provocat per asfíxia la seva extinció. El catalanisme s'ha tornat independentista, ha estat assimilat o ha acabat morint de finor. Aquests darrers cadàvers els ha recollit Ciutadans (o Ciudadanos, com es fan dir ara). Una de les seves propostes estrella de les passades municipals va ser l'eliminació dels municipis més petits. Amb l'esforç que ens va costar a Ferreries i a Es Migjorn Gran assolir la independència! I Podem? Podem és una incògnita. Per començar, són els únics d'àmbit estatal que prometen un referèndum (on vas, PSC!) per a Catalunya. De veritat, podeu? Podeu canviar el país? Podeu acabar amb el bipartidisme i fer una veritable transició? Podeu? Podem? O Podemos? No ho sé. No ho he vist clar. I encara no ho veig clar. Massa complicat. Per totes aquestes raons no vaig demanar poder votar per correu. Quan fa uns dies m'ho plantejava -la data es va ampliar enguany fins al dia onze-, se'm va fer present un nedador que es vol llançar de cap des de dalt un penyal i veu que el mar està infectat de crancs. O de llamàntols. Massa mordales afamades de carn humana. La gran mordala PP i PSOE. La mordala PP i Ciutadans. La mordala PSOE i Podem. Els temps moderns han dut canvis impressionants en el món de la tecnologia i han mantingut el vell estatus, heretat del diable, a la política. Una llàstima. Per exemple, ara es poden veure un paquet de les millors sèries actuals i històriques contractades com si la televisió fos un gegantí videoclub. Ha desaparegut el ritual i la tensió d'esperar un episodi durant tota una setmana. Ara els pots veure al teu ritme, segons les teves necessitats quotidianes.
La política també s'hi hauria hagut d'adaptar a aquests nous temps, però ja estan prou bé així. El vot per correu -i no diguem el vot per correu des de l'estranger- n'és una prova. Aquests dies hem començat a veure la segona temporada de «Fargo», l'excel·lent sèrie televisiva basada en la premiada pel·lícula amb el mateix nom dels germans Coen. En aquesta sèrie els agrada molt rallar mitjançant al·legories, anècdotes, analogies i metàfores. Hi veig molts de paral·lelismes amb la Bíblia, en especial amb l'Antic Testament; violència inclosa. Un dels personatges de la sèrie intenta definir amb humor l'equip que formen dos germans mafiosos i els compara amb les mordales d'una llagosta. A Amèrica anomenen llagostes també als llamàntols. Per tant, la comparació que fa és amb un llomanto o llamàntol; un bogavante, en castellà. El llamàntol, llomanto, gromant o gromàntil posseeix cinc parelles de potes. El primer parell acaba en dues grans mordales: una amb les vores esmolades, que fan servir per tallar, i l'altra amb unes fortes dents que empren per triturar. Així són els dos germans. Ah, el nedador. No s'acaba tirant de cap des de dalt el penyal. Encara que anima a fer-ho a la resta de nedadors, aquesta vegada no s'ha atrevit perquè s'havia de llençar a la mar del correu postal espanyol ple de mordales burocràtiques.