Superades aquelles primeres vint-i-quatre hores en què tothom ha guanyat, apareix la realitat endiablada de l'aritmètica política. Tan endiablada que ni tan sols respecta les seves pròpies regles. Perquè ja se sap que en aquesta aritmètica no hi ha ni la certesa que dos més dos donin quatre.
Les eleccions de les grans televisions estatals no han donat ben bé el resultat que elles esperaven. Més d'un manipulador televisiu es deu està fotent cops de cap contra una columna de tan maleit com està. «No era açò, no era açò!», deu exclamar mentre es pega carabassots sense feda.
I és que la seva campanya no estava pensada perquè sortissin aquests resultats electorals entremaliats. No comptava amb què els humans són més complicats del que sembla a primera vista i que, un mateix discurs, cada un el pot interpretar d'una manera diferenta o contradictòria i tot. Tranquil, homo, que li succeeix a tothom.
I així, el PP ha tret millor resultat del que s'esperava, però Ciutadanos, la nineta dels ulls de les teles dels banquers, pitjors. De tal manera que no sumen com estava previst. I el PSOE, en canvi, no ha reculat tant com es profetitzava, però prou per no sumar amb el bon resultat de Podem Podemos i formar un govern alternatiu. S'haurien d'afegir a l'invent els partits nacionalistes que, junts, han mantingut un nombre de vots prou bo, a pesar del temporal televisivo-centralista. A Menorca, no.
Però la cosa és més complicada encara. Perquè el senyor Rajoy, que s'ha atrevit a dir que vol formar govern a pesar de no tenir prou diputats propis, ensoldemà de les eleccions ja s'ha topat amb la cara de pal del senyor Aznar que li demana un congrés de partit, que costa de creure que sigui per donar-li ànims.
I el senyor Sánchez, si vol pactar amb Podem Podemos i els nacionalistes, hauria d'acceptar d'entrada un referèndum a l'escocesa per a Catalunya, cosa que faria retrunyir els fonaments del socialisme tradicional, o potser encara pitjor. Sempre Catalunya per enmig, que des que va perdre la guerra contra els Borbons fa tres-cents anys, no para de fer la punyeta per recuperar la seva llibertat, tal com si fos un país normal...
I és que finalment la política espanyola sembla obligada a passar pels tràngols que són habituals en la majoria de democràcies. Després de les eleccions, toca pactar i formar governs en què han de conviure dos, o tres o potser deu partits, de vegades mentre es donen coces per darrere. Naturalment que açò treu força al govern, però en canvi la dóna a la ciutadania, que es veu més representada pels seus governants.
I si finalment no hi ha manera de resoldre-ho, sempre tenen la possibilitat de convocar noves eleccions i tornar-ho a provar. Me sembla recordar que és a Bèlgica que van estar més d'un any sense govern definitiu, i per les notícies que tenim, tampoc no va ser cap desastre per als belgues... Fins i tot n'hi ha que diven que van viure la seva etapa més feliç... I pel que fa a l'economia, que ningú desesperi, perquè els cicles econòmics solen funcionar bastant al marge dels governs, encara que mos vulguin fer creure el contrari.
En qualsevol cas, tard o d'hora s'haurà de trobar una solució. I alguns ja sospiren per la fórmula alemanya, que sembla que ha donat un bon resultat en el país de la senyora Merkel. Aplicada aquí voldria dir que el PP i el PSOE formen govern junts. Però la primera diferència és que allà les autonomies –que es diven Estats– ho són de ver i en moltes coses no han de menester viure pendents del govern central.
Espanya no és Alemanya, i tal barreja d'ous i caragols podria significar –aquesta vegada sí– un mort amb enterrament de tercera per als socialistes, substituïts per Podem Podemos. Que a més, fora del govern, tindria coartada per no convocar cap referèndum i anar a la caça del vot socialista per la Meseta i part d'Andalusia, al manco per compensar el que perdria pel mateix motiu a Catalunya.
Ala idò, no passem pena i bon Nadal.