Diumenge Oriol Bohigas ha fet 90 anys i per aquest motiu a Barcelona li han retut homenatge. Aquest ha estat i és tot un senyor arquitecte (i arquitecte senyor, que no és fàcil reunir ambdues característiques!), i vull que s'entengui el mot senyor en la seua accepció d'importància i grandesa. Bohigas, senyor de Barcelona per civilitat, per urbanitat i per un urbanisme d'arrel republicana (llibertat, igualtat i fraternitat), inseparables en el seu model de ciutat, on interactuen espai i societat, llibertat i justícia, cultura i educació.
Amb la cordial enhorabona a aquesta persona plena de saviesa, un record també a la seua relació amb les Illes Balears i, en especial, amb Menorca. Al núm. 11 de la revista Serra d'Or, de novembre de 1964, publicà un article («Menorca sense urbanisme»), que, llegit avui, ens ha de moure a la reflexió. És allò del que hauria pogut ser i no ha estat. Que algú ho havia de dir, i qui millor que ell per dir-ho? És que no fer cas a qui ens ho advertia i ens volia bé ha tingut les seues conseqüències. Guarda't d'un «ja està fet».
Bohigas va conèixer la Menorca prèvia al boom turístic i la Mallorca de paisatges extraordinaris encara no malmesos, llevat, deia, de Palma i el seu entorn. Proclamava, llavors, la importància i l'eficàcia d'una planificació urbanística racional i amb sentit d'allò públic. De la balear minor esmentava Cala Galdana, s'Arenal d'en Castell, Fornells, es Grau, etc. com a llocs emblemàtics: «Però ningú no es preocupa de planificar-ho i molt aviat seran un caos d'especulació com ho són ara Platja d'Aro o Castelldefels. És urgent d'iniciar (...) la tasca o, almenys, de fer els primers crits indignats d'alerta». La voràgine de l'Interés Turístico Nacional en va malmetre més d'un, però les declaracions d'ANEI dels anys 80 van aturar en part aquella borratxera cimentadora, plasmada en un Pla Provincial propi del Desarrollismo franquista. Qualque virtualitat havia de tenir l'esquifida autonomia balear!
Bohigas defensava també una arquitectura lligada a la tradició, però defugint els elements de banalització i de dolent folklorisme, que es començaven a veure arran de les costes mediterrànies hispàniques. No hi ha espai per més referències a l'article, el qual acabava amb una reflexió important: «Tenim a l'abast de la mà potser l'únic territori del Mediterrani on l'urbanisme i l'arquitectura poden encara reeixir enfront del gran terrabastall del turisme. Si no ho fem, en som directament i greument responsables».