Érem pobres, estudiants i feliços. Els dies assolellats ens agradava asseure'ns a la terrassa del bar, beure unes cerveses i ordenar el món. També esperàvem l'arribada del vell.
Era com una aparició. Sorgia com un espectre de l'estret carrer Santjoanistes. Empinat, ben vestit, amb una mà dins la butxaca dreta de l'americana i l'altra aguantant una cigarreta que feia núvols fumosos que s'enlairaven cap al cel blau de Barcelona. Travessava la plaça amb aquesta dignitat suficient i una mica xulesca i s'asseia a un banc públic o a una taula de la terrassa si les cadires no estaven ocupades per clients. Des del banc de pedra observava la rosa dels vents gravada allà en terra i les tres boques escairades dels carrers com si fossin tres horitzons secs. Es quedava pensatiu i s'alçava vacil·lant passat un temps. Llavors, quan el tornaves a veure dret, t'adonaves de la seva fragilitat. L'elegant roba que duia amb una desimboltura castellana estava gastada, bruta i ratada. La pell que recobria la seva inestable ossa feia joc amb la roba desballestada. Una pell que no seria mai més jove, una roba que mai no seria mai més nova, encara que pell i roba un dia van ser joves i noves.
Enmig d'aquella decadència natural, dos trets essencials del seu físic es mantenien intactes. Els ulls i la veu. Els primers eren blaus. O clars. Aquesta blavor que verdeja i que els illencs solem associar amb la mateixa vorera de la mar. No desprenien alegria. Llagrimejaven i podies veure el curs de l'aigua prosseguint el seu camí i imaginaves que una força marítima l'estirava i aconseguia lligar els dos corrents amb un punt misteriós de l'oceà amagat rere el bosc de cases de la ciutat. El segon tret que es mantenia sense alterar era la veu. Una veu atonal. Sense grans pujades i davallades. Una veu amb un accent que et connectava com una rampa elèctrica amb els nostres orígens. El mateix impacte decreixent com passat pel tamís del Google Earth. Home. Blanc. Ancià. Català. Balear. Menorquí. De la banda de Maó. Tot en una dècima de segon. Una fracció amb la mateixa llargària que la primera frase. Una frase suplicant. Com copiada del diminut i perdut Petit Príncep. Em convides a una cervesa? Em dibuixes un xai? I l'aparició del cambrer furibund fent de guineu. Us està molestant? No. Ens pagarà la cervesa amb una història. Encara no ho sabíem, però era el tracte tàcit que mai va ser pronunciat. I aquí va, entre glop i glop.
Pels volts de Nadal un pare va enviar el seu fill a comprar un dècim de loteria. Amb els doblers, el fill va comprar tabac a l'estanc i ens va emborratxar amb els amics al casino. Quan va tornar a ca seva després de passar la nit seca, el sorteig de la Grossa s'estava celebrant. El nombre va coincidir amb l'únic nombre que es venia a l'estanc. Tot el poble va sortir al carrer a celebrar-ho. El pare, creient-se milionari també, va demanar el dècim al fill. Una bufetada. Un fill que travessa la plaça joiosa i que camina fins a la mar. Els inicis van ser durs a Barcelona, però va aconseguí trobar feina de gravador de metall en una empresa catalana de bijuteria. Era el seu ofici a l'Illa. Va progressar. Quan la dona de l'empresari va enviduar es va convertir en el seu amant. No es van casar mai. Els fills de l'empresari el van treure de ca seva i va anar a viure a un baix poc il·luminat i sense ventilació del carrer Santjoanistes. Ara, amb vuitanta-vuit anys, volia anar a morir a Menorca. Els pares havien mort, però hi tenia una germana.
El rostre del vell s'omplia de claror. I seguia contant. La demència senil, barrejada amb els efectes de l'alcohol, aportava caos al seu relat. Abans de dur-la a Nova York, l'Estàtua de la Llibertat havia d'alçar-se al port de Maó. La van construir a França i la van transportar amb un vaixell. Tot d'una es van adonar del problema. No hi cabia. Van deixar una rèplica que encara llueix a un edifici del moll i van dur la veritable estàtua de la Llibertat a la capital del món. Una simple qüestió de mesures. La història de l'estàtua retornava mesclada amb la terrible enyorança. Un dia rere l'altre. I el prec. El desig de ser enterrat a Menorca. Va arribar Nadal. Vam convidar el vell a dinar. L'altre Joan Pons i Pons va menjar com un pardalet. Va beure com un discret camell. Amb un ganivet punxegut de pelar patates va anar gratant la taula de llenya durant tot el banquet. Vam cantar unes quantes punyeteres nadales. N'hi ha una que m'emprenya molt i que em canten els qui saben que el dia vint-i-cinc coincideix amb el meu aniversari. Fum, fum, fum. Diu. Havíem fet cuscussó i vam adornar les postres amb una copa de cava. Vam acompanyar el vell fins a ca seva. Es va acomiadar com si no ens reconegués.
Quan vam tornar a la nostra casa del carrer Santjoanistes vam llevar la taula. En el cantó va aparèixer una estàtua de la llibertat gravada amb un ganivet. Vam canviar de pis, ens vam traslladar a un altre barri i no vam veure el vell mai més. De tant en tant ens agrada tornar-hi. El bar ja no existeix. Van esfondrar l'edifici i van alçar un bloc de pisos en el seu lloc. El vell deu haver mort. La rosa dels vents continua guiant els caminants urbans perduts. I, a ca nostra, encara hi ha una taula de llenya amb una estàtua de la llibertat gravada amb la punta d'un ganivet de pelar patates. Cada Nadal, obrim un bòtil de cava, omplim una copa i la deixam damunt la taula, al costat d'un platet de cuscussó. Per a totes les persones que hem conegut i que ja no hi són. Bon Nadal i bon any nou.