Diumenge dia 20 de desembre van tenir lloc a Espanya les dotzenes eleccions generals de l'actual democràcia (les onzenes, un cop aprovada la Constitució de 1978). Aquests comicis han establert -segons sembla i tot i que no tant com es preveia a priori- la fi del bipartidisme i han dibuixat un escenari complex, amb un Parlament i, de fet, tot un país ben mal de governar. Hauria pogut basar el meu article d'avui en aquest futur incert que tenim davant nostre. Sense anar més enfora, a Catalunya estem força experimentats, recentment, en situacions similars. Però altres plomes -o altres cursors- ja ho han fet i amb molt d'encert i he preferit centrar-me en Menorca i en les persones qui, a partir del proper 13 de gener, seran els seus nous parlamentaris -millor dit, les seves noves parlamentàries- sense oblidar alguns il·lustres diputats i senadors que les van precedir i que vaig tenir la fortuna de poder conèixer.
- El primer titular l'acab d'esmentar ara mateix. Les representants menorquines al Congrés i al Senat seran, per primer cop, tres dones i només tres dones. Águeda Reynés, diputada del PP; Mae de la Concha, diputada de Podem, i Juana Francis Pons Vila, que repeteix com a senadora popular. Pens que aquesta hegemonia femenina constitueix, d'entrada, una excel·lent notícia. No crec en les quotes ni en l'anomenada «discriminació positiva» que, en la meva modesta opinió, té molt més de discriminació que de positiva. Cada persona ha de poder ocupar un lloc de responsabilitat d'acord amb la seva vàlua personal i professional, independentment de quin sigui el seu sexe. L'exalcaldessa de Maó, juntament amb la Mae de l'etern somriure (segons diuen els qui la coneixen) i la nova-vella senadora del PP representaran Menorca a les Corts espanyoles. Vagi per endavant la meva felicitació i el desig del millor encert en el desenvolupament de la seva tasca parlamentària.
Segon titular que he pogut llegir: el PSOE menorquí ha quedat, per primera vegada, sense representació en unes eleccions generals. I aquí han començat els records. M'ha vingut a la ment com, l'any 1979, el socialista Juan Francisco Triay Llopis va ser el primer menorquí elegit diputat des de la República i mai no podré oblidar l'entrevista que li vaig fer en pic ell va tornar a Ciutadella després d'haver estat protagonista, en primera persona, del cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Tenia davant meu algú qui, després d'haver conegut l'infern, havia aconseguit sortir-ne. Així m'ho confessava ell mateix quan me contava com els guàrdies que havien ocupat el Congrés van intentar fer-se passar el fred tot amuntegant papers, fustes i estris vells amb la clara intenció de cremar-los. «Semblava que anassin a fer un fester», em reconeixia el diputat menorquí. Després, Triay va mudar-se a Palma i exercí la direcció dels ports de les Balears durant la presidència de Felipe González. Però per jo, sempre serà l'home del 23-F i del fester dels colpistes.
- Pel què fa al Senat, voldria referir-me a la figura del ja desaparegut Tirso Pons. El qui més tard va ser, també, president del Consell insular, resultà elegit gràcies a una gran coalició dels partits d'esquerra i de personalitats independents, semblant a la qui, prèviament, va intentar col·locar, sense èxit, n'Antoni Anglada Anglada a la mal anomenada Cambra Alta. L'operació va triomfar, aquesta vegada sí, en una elecció molt dura en la que en Tirso tenia com a principal oponent ni més ni manco que en Paco Tutzó. Tirso Pons fou el primer senador independent d'esquerres per Menorca i, entre altres iniciatives, va aconseguir que, en els vols que sortien de l'aeroport menorquí es distribuís el diari propi de l'Illa, en aquella època en què dalt els avions encara et donaven la premsa del dia, a més de la taronjada i un caramel. Després d'acabar els seus mandats al Senat i al Consell, en Tirso tornà a fer de mestre d'escola i va col·laborar amb l'agrupació local del PSOE des Castell, tot alternant aquestes activitats amb les històriques tertúlies a l'American Bar, fins a la seva mort.
Aquests eren altres temps, quan els diputats i senadors menorquins pertanyien exclusivament al gènere masculí. Ara és el torn de les dones. I això representa, senzillament, un signe de normalitat. Elles tenen davant seu una legislatura que es preveu difícil, conflictiva, possiblement més curta del que ha estat habitual. Però a elles tres, com a tots vosaltres, amables lectors, els desig tota la sort i ventura, especialment en aquest any 2016 que començarà divendres vinent.