Bon començament d'any, amb els dos governs que marquen la política espanyola –el de Madrid i el de Barcelona– embarrancats. Ja sé que el primer comanda molt i té el paquet més gros; però el segon, encara que tingui poc comandament, és com una mosca d'ase, que mai no permet que la bístia grossa estigui quieta, aturada en el no-res.
El desenllaç de les negociacions per formar govern a Catalunya han provocat grans alegries i gran tristeses. Però sobretot una gran incertesa sobre quin serà el futur. Tanta que, per no saber, no se sap encara si el desenllaç és definitiu i s'hauran de tornar a celebrar eleccions, o si hi haurà sorpreses d'aquí a dissabte, data límit que marca la normativa oficial. La setmana que ve en rallarem.
També és cert que com més poques probabilitats hi hagi que s'arribi a formar un govern independentista a Catalunya, la pressió perquè Espanya tengui un govern nacionalista (PP-PSOE) més poca força tindrà, i la possibilitat d'un pacte d'esquerres guanyarà viabilitat.
De fet tot és qüestió de prioritats. A Espanya, com a Catalunya, les forces polítiques tradicionalment s'han alineat en dos eixos diferents, segons les circumstàncies: el nacionalista, que pot ajuntar els interessos de la dreta i de l'esquerra, o el social, que posa dreta i esquerra en bàndols oposats. I en definitiva, aquest és el debat a què esteim assistint aquests dies.
A les eleccions catalanes es va imposar el debat nacional, perquè una part del país va entendre que sense Estat propi mai no seria possible resoldre els problemes socials. A les eleccions espanyoles, en canvi, el debat nacional semblaria innecessari, perquè Estat ja n'hi ha; el que falta és que sigui eficaç per resoldre els temes socials, que han estat capolats per la crisi i les polítiques del PP.
Però a aquesta pugna entre eixos dominants se n'afegeix un de tercer que de vegades és més fort que els anteriors: el partidisme. Els partits són necessaris perquè hi hagi democràcia, però de la mateixa manera que són l'instrument per defensar els interessos diversos dels ciutadans, poden caure també en la temptació de defensar els seus propis, d'interessos.
I aquest perill creix quan hi ha poca estabilitat i les opcions polítiques estan poc clares. Que és precisament açò que esteim vivint ara, amb una societat convulsada per la crisi i amb els partits clàssics encalçats per les noves formacions, que els hi poden prendre l'hegemonia.
En condicions normals el PP ho tindria magre per poder governar. La seva majoria és insuficient encara que s'aliï l'amic que li han fabricat les teles i els bancs, Ciudadanos. S'imposaria, idò, l'opció esquerrana, dirigida pel PSOE en aliança amb Podem Podemos i els partits nacionalistes.
Però hi ha Catalunya per enmig. El País Basc, no, perquè té un tracte preferent i únic que el fa mantenir més callat que si fos mut. I quan Catalunya vol recordar que és una nació encotillada a la força, sona el corn del nacionalisme espanyol per cridar a la guerra els beneficiaris de la unitat.
En aquesta partida, amb els resultats electorals, qui ho té més malament és el PSOE. Perquè si escolta el corn de l'espanyolisme, donarà suport al PP i trairà la majoria d'esquerres confirmada pel recompte de vots. I si es tapa les orelles per no escoltar-lo, per governar haurà d'acceptar en el paquet de condicions un hipotètic referèndum a Catalunya, per més que poca gent s'arribi a creure que Podem Podemos a la pràctica l'arribi a imposar mai.
Clar que, si a Catalunya ara s'han de repetir les eleccions autonòmiques, Podem Podemos es veurà obligat a continuar mantenint el referèndum en el seu menú polític, perquè si se'n desdiu ara, els seus resultats a Catalunya és molt probable que tornin a ser miserables. Com els dels socialistes des del dia que van esborrar de la carta de plats el dret a l'autodeterminació.
Uf, quin flicot! Ara s'entén perquè els britànics sempre han guanyat la partida a Espanya al llarg de la història. Perquè han abordat tots els seus problemes com els de nacionalitat, de cara i sense embuts. Sempre han tingut clar que el Regne Unit està format per diferents nacions, mai no han pretès anomenar «britànic» a l'idioma anglès, i quan algú ha demanat un referèndum, deveres que l'han servit a taula.