E l senyor Mas no és un dimoni amb banyes i coa i les galtes socarrimades, com saben aquells que l'han tractat en les seves freqüents estades a Menorca. Tampoc no té una aparença estrafolària ni un discurs radical. És una persona d'aspecte molt normal i que té les millors simpaties entre els autònoms i els petits i mitjans empresaris de Catalunya.
I en canvi, en aquests darrers temps sembla que s'hagi convertit en l'ase dels cops de les ideologies hispanes, a dreta i esquerra. Si hem de donar crèdit a tot allò que s'arriba a dir d'ell, és qüestió d'anar amb la mà a la butxaca perquè no et foti la cartera i de tancar cada nit portes i finestres, no sigui cosa que arribi amb els seus sequaços i et pregui la nacionalitat.
Tantes notícies, opinions i debats per posar a la picota la seva persona, contrasten amb les poques vegades que l'han entrevistat a les televisions espanyoles. Un personatge tan revulsiu, bé mereixeria ser una estrella de tots aquests programes que per damunt de tot cerquen audiència. Al manco com el Pequeño Nicolàs i l'Albert Rivera. Però no, s'estimen més rallar d'ell que deixar-lo rallar.
El senyor Mas també té la seva història. Es va formar amb aquell president Pujol que, d'un dia per l'altre, va passar de ser el gran patriarca de Catalunya al més abjecte lladre de la història, amb clan familiar inclòs. La justícia espanyola s'hi va interessar just ensoldemà dels primers indicis de secessionisme a Catalunya. La Intel·ligència de l'Estat mos haurà d'explicar, algun dia, per què no ho va ensumar abans, o potser mos haurà de dir que tot ha estat una empasta... L'aclarícia no la tindrem fins que hi hagi un judici just i una sentència convincent.
També, al senyor Mas, li ha tocat governar Catalunya en temps de vaques magres, al ritme de les derrames econòmiques que establia el govern espanyol per a la sanitat, l'educació i tots els serveis socials de les autonomies. I açò no li ha donat fama de president generós ni social, naturalment. Fins al punt que quan s'ha hagut de vendre patrimoni de la Generalitat o llogar empreses públiques per mantenir les prestacions socials, se l'ha tractat de neoliberal. No està clar si ho és, però per Déu que no ha tingut ocasió de demostrar-ho.
Per paga, tampoc l'han ajudat els informes que filtrava la Intel·ligència de l'Estat i que li atribuïen comptes bancaris a l'estranger. Uns comptes que han resultat ser fruit de la imaginació policial. Ni la fama que té d'anar obrint ambaixades catalanes a tort i a dret, quan en realitat són delegacions comercials i no en té més que la majoria d'autonomies espanyoles.
Idò bé, aquest senyor MAs motor de tantes maleses, divendres migdia va dir que renunciava a ser candidat a la presidència del nou govern de Catalunya com a representat que era de la candidatura més votada a les eleccions. Però que amb els seus 62 diputats no en tenia prou i havia de menester els 10 de l'altre grup independentista del Parlament català: els diputats de l'ara famosa CUP, que des d'un front contrari al dels habituals detractors del senyor Mas, també li negaven el vot.
A canvi d'oferir el seu propi cap, el nostro homo ha aconseguit esquivar la repetició de les eleccions, que el nou govern el presideixi un candidat de la seva confiança, que la CUP es comprometi a no dificultar la governabilitat, que ell quedi amb les mans lliures per refer el seu partit i que, sense el desgast de governar el dia a dia, pugui convertir-se el en millor candidat a primer president d'una possible república catalana.
Per si no n'hi ha prou, ha neutralitzat l'altre partit hegemònic independentista a l'alça (Esquerra Republicana) i tots els partits unionistes (PP, PSOE i Ciutadans) que es fregaven les mans amb unes noves eleccions. I ha reduït les expectatives que es feia Podem amb la seva promesa d'un referèndum català. I mentre tot grinyola, el procés que va encetar amb Junts pel Sí, s'ha assegurat la continuïtat.
Haurem de coincidir, idò, que el senyor Mas s'ha cobrat un bon preu per la seva autodecapitació. I que a més, com aquella au Fènix de la mitologia, sense cap i tot, continua ben viu. El problema el tenen ara tots aquells que es pensaven que sense ell davant, el tema català quedava resolt. Els costarà temps fabricar un altre senyor Mas per continuar repartint cops. I a més, li havien dedicat tants d'esforços que per força han de sentir ara un buidor paralitzadora.
Perquè en realitat tornam a ser al principi de la qüestió. En un Estat democràtic els problemes només es resolen amb les urnes, la voluntat de diàleg i el pacte. No hi ha més armes. El govern –provisional– espanyol paga ara no haver volgut començar per aquí. Com deia ahir el senyor Iñaki Gabilondo. «La primera vez en 300 años que España no puede utilizar la violencia física, y los catalanes ponen la directa...»
Potser és que el senyor Mas, té cap.