Estable. Estabilitat. M'ajudi, doctor. Fa un mes que no paro de sentir i llegir aquestes paraules. Crec m'estic tornant boig. Cada vegada que un polític bipartidista o tertulià acòlit pronuncia estable o estabilitat em produeix una punxida al cap, com si em volgués sortir una rasta.
Tinc antecedents de patologies similars. Ja fa uns anys que salivejo i se'm tensa el múscul de sota la cella quan sento algú dir coses com: «El poble demana diàleg», «els ciutadans han reclamat un canvi»... Escoltin, no. A unes eleccions el poble no parla amb una sola veu. Cada votant manifesta la seva proposta predilecta. Ni demana diàleg ni res. Qui vota el PP vol que governi PP (una abraçada a tots els que han fet un vot útil al PSOE per anar contra el PP, ho deuen estar passant fatal).
Cal anar amb compte també en asseverar si un tema interessa o no a la gent. Perquè la gent és la suma de persones, i a cada persona li interessen coses diferents. Per això, és necessària molta precaució abans de refusar debats per considerar-los accessoris, encara que ho siguin i molt, com també a l'hora autoproclamar-se l'oracle únic de la ciutat. Tampoc serveix «és el que em diuen pel carrer». Es diuen moltes coses però se'n callen més. Aduladors i hipòcrites són espècies lluny d'estar en perill d'extinció. «La gent demana... «El que de veritat interessa...» Realment és el que ells volen que la gent demani o l'interessi. No s'enganyin. No ens enganyin.
Les consultes populars apareixen ara com a opció a treballar per tantejar sentiments col·lectius, eina diabòlica pel que tenen de reduccionistes, simples i perilloses per a minories. Que es consulti, sí, però amb tacte. I qui decideix què es consulta? Es fa una consulta per decidir-ho?
Per cert, estable és allò que és ferm, que gairebé no es mou, però un estable és també un lloc cobert on s'allotja el bestiar.