Estem enamorats del llenguatge, de la paraula, de la que generalment es defineix en sentit positiu. Massa vegades, però, les declaracions que es duen a terme no aconsegueixen l'efecte desitjat. Aquesta és la setmana dels exemples. Ronaldo va començar-la amb «si tots juguessin al meu nivell, seríem primers». Model de supèrbia, una conducta que condueix a la soledat, marcada per la impaciència. El multimilionari Donald Trump, en el rumb apassionat cap a la Casa Blanca, era aclamat i aplaudit pels seus seguidors quan rallava atacant als mexicans. Asseverant que les fronteres els envien drogues, violadors i criminals. La impaciència juga males passades i l'audàcia empresarial no basta per omplir discursos.
El ple d'investidura va ser un desplegament d'arguments. Qualcuns, sepultats. Com en Rajoy, desprestigiat per la corrupció perquè ha obviat durant massa temps que l'exemple val molt més que mil paraules. La resta de nombres un, tots, amb massa fums. Canviant de canal, les declaracions de l'exduc de Palma dient que la Casa Real supervisava cadascuna de les seves accions. Urdangarin desconeix el salari per hora treballada, però al·lega quantitats difícils –per no dir impossibles- de justificar.
El millor de la setmana, se'ns dubte, el nostre Sergi Llull i el seu: «Ha sigut un xurro, ha entrat i hem guanyat».
En qualsevol àmbit, l'èxit de les persones comença amb la pròpia voluntat i els quotidians preferim els lideratges humils.