L'arribada de la crisi i de les restriccions pressupostàries a l'administració va posar de moda les prioritats. Només es fa, diuen, el que és prioritari perquè no hi ha marge per a alegries accessòries, tot i que en colen alguna d'amagat. Ara, amb les esquerres a bona part del poder, el discurs de la prioritat s'ha combinat amb el de «hi ha qüestions més urgents».
En dir això al·ludeixen sempre a què hi ha gent que ho passa malament i que cal ajudar-la, objectiu del qual ningú no pot discrepar. L'administració ha d'estar sempre al costat de qui pateix. Del tot. Malgrat això, hi ha dirigents i forces polítiques vigilants que abusen de l'argument de les «altres necessitats més urgents» per refusar projectes i debats, amb un discurs una mica demagògic i curt de mires.
La lluita contra la pobresa, l'atur, la desigualtat, l'emergència domèstica, no es pot limitar a donar subsidis, a aguantar sis mesos més, a pagar factures. Cal posar al mateix temps les bases d'una societat diferent, més formada, preparada, inquieta, efectiva. Podemos no veu bé la Facultat de Medicina a la UIB, diu que ara hi ha «altres qüestions més urgents». Que val molt. Les prioritats, ja saben. Costa pensar que sigui accessori o capritxós obrir l'oportunitat de tenir més metges locals i més fidels a les seves places, o facilitar més la investigació a casa. No és coherent oposar-se a aquesta oportunitat quan també es demana invertir més en formació i innovació, crear un altre model social.
De despeses sobreres a l'administració, n'hi ha moltes. Moltíssimes, però poques als àmbits de l'educació i la sanitat. Senyors, no només cal curar la societat dels símptomes actuals, posar Betadine i donar ibuprofeno als estralls de la crisi, també cal atacar l'arrel de la malaltia i prevenir-ne l'aparició de noves. Cal curar-se bé i al mateix temps portar una vida sana... i llarga.