Síguenos F Y T I T R
Sa darrera tanca

Recompondre els ponts romputs

|

Quan començ a escriure aquest article manquen justament vuit hores per a l'inici de la darrera sessió de la investidura de Pedro Sánchez com a candidat a la presidència del Govern espanyol. Tot sembla indicar que el resultat serà idèntic al que es va produir dimecres passat i que, per tant, el secretari general del PSOE no obtindrà la nominació com a proper ocupant de la Moncloa. De tota manera no em jugaria res amb tots vosaltres, a que, avui dilluns, ja tinguem nou president. Darrerament, a Catalunya, hem tengut algun exemple prou significatiu de pactes a darrera hora. Aquest és el problema que tenim tots els articulistes quan hem d'enviar la nostra col·laboració un parell de dies abans de la seva publicació.

Ara bé, una cosa sí que està ben clara. Per tal d'evitar unes noves eleccions i arribar, per tant, al mes de maig amb un president investit pel Congrés, el què caldrà, inevitablement, és recompondre tots els ponts que es van rompre en la sessió del darrer dimecres, en les intervencions dels portaveus del diferents grups. Allò no va ser altra cosa que un creuament d'acusacions que denotaven que la campanya pels comicis del 26 de juny acabava de començar.

Per una vegada -i sens que servesqui de precedent- us he de dir que l'orador que més em va agradar va ser Mariano Rajoy. Si els seus seguidors afirmen que van guanyar el debat, probablement no els mancarà la raó. Ben enfora d'anteriors aparicions, llegint els seus discursos com si ho fes per mitjà del seu plasma, l'actual president en funcions va estar brillant, sorneguer quan calia i també incisiu en la seva justa mesura. No és estrany, ja que en un debat d'investidura és molt més bo de fer el paper d'oposició que el de candidat que ha de convèncer l'auditori en la defensa del seu programa (de quin programa estem parlant, per cert, en el cas de Pedro Sánchez?)
Una cosa està clara, emperò, i és que si el PP aspira a formar novament govern, com a força més votada el 20-D, haurà de cercar un altre candidat diferent a Rajoy. El mateix Albert Rivera qui, fora de les files populars, semblava, fins fa poc, el principal valedor del registrador de la propietat gallec convertit en polític, va considerar-lo inadequat, dimecres passat, per a liderar un nou projecte que pretén basar-se en la renovació i en la transparència. Els nombrosos casos de corrupció que, en els darrers temps, han esquitxat el Partit Popular, dificulten, i molt, la gran coalició que els seus dirigents van pregonant arreu. Primer pont romput, idò.

L'actuació més desconcertant, per jo, va ser la de Pablo Iglesias. Com si es trobàs en un dels platós televisius que visita amb tanta freqüència, el líder de Podemos va començar a repartir a tort i a dret, fins arribar a la sacrosanta figura de Felipe González. La demolició d'aquest pont entre la formació morada i el PSOE és prou significativa, ja que, una aliança d'esquerres, amb el recolzament més que probable dels nacionalistes bascos i canaris i l'abstenció, gairebé també assegurada, dels independentistes catalans, hauria arraconat el PP i, per tant, sumaria, al cap i a la fi, més vots a favor que en contra de la investidura de Sánchez. Veurem si la pressió que l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, ha exercit recentment sobre Podemos per tal que afavoreixi un govern d'aquestes característiques obté alguna resposta per part dels homes i les dones d'Iglesias i les seves confluències.

Tots els observadors coincideixen en que només hi ha tres possibles vies de solució a l'atzucac en què es troba actualment la política institucional espanyola: la gran coalició entre PP, PSOE i Ciutadans, amb un president de consens que no sigui Rajoy, ni possiblement tampoc Sánchez; un pacte d'esquerres amb el suport exprés o tàcit de totes les forces nacionalistes, o bé les eleccions del 26 de juny, l'endemà de Sant Joanet! Uns comicis, aquests, que ningú sembla voler, que suposarien una gran despesa i que farien augmentar molt l'abstenció, perquè els votants espanyols ja van donar la seva opinió el 20 de desembre i, en un gran nombre, ara, quedarien a ca seva.

Però el mateix pacte entre PSOE i Ciutadans que aquests dies ha estat sotmès a debat i votació no és sinó una justificació de la possibilitat de diàleg i d'acord entre formacions polítiques diferents, i ho és en clau clarament electoral. Veurem què passarà en els dies venidors i permeteu-me que acabi expressant un dubte: serà Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia, el Puigdemont de la política espanyola?

Lo más visto