El cap de setmana he escoltat la veu de dues dones, que han visitat Menorca per exposar el seu testimoni. Mireille al-Farah, siriana, membre de l'Església grecocatòlica melquita, arribà a Barcelona per cursar un màster de postgrau el 2011 i no ha pogut tornar al seu país devastat. Qui podia estar interessat a desestabilitzar tota la regió dels països àrabs emergents? Les llibertats politiques i socials anaven avançant al seu país i, gairebé de cop, atemptats terroristes, l'exèrcit islàmic, la jihad, la guerra, la mort, la fugida massiva... Sota els grups islamistes, a les minories religioses sols els queda la conversió, la mort o pagar forts imposts econòmics. A les zones conquerides pels islamistes: filletes casades a partir dels 9 o 10 anys, reduïdes a una vida a l'interior de les cases; dones segrestades venudes al mercat com a esclaves sexuals; dones sense drets bàsics, torturades a nivells psíquics i físics... Notícies esfereïdores, que els mitjans de comunicació solen relatar maldant de banalitzar el conflicte sense ajustar-se gaire a la veritat. Na Mireille n'ha parlat a instàncies de Justícia i Pau.
L'altra, amb la xerrada de la qual el PSM ha volgut celebrar el dia de la dona treballadora, és Blanca Camps Febrer, doctorand en Ciències Polítiques per la UAB, coautora del «Diccionario de la guerra, la paz y el desarme». Ella, activista pels drets humans, ens ha deixat un retrat de la dona i el seu rol en les revoltes de les diferents primaveres àrabs. Em qued amb la idea que moltes dones que hi participen lliguen la lluita pels drets polítics amb els socials, en especial el de la igualtat de gènere. Però, ai las!, amb la involució esdevinguda amb més o manco intensitat des de Síria o Egipte fins al Marroc, passant per Iemen, Líbia, Tunis o Algèria, les expectatives de canvi s'esvaeixen. Companys mateixos de lluita han volgut desactivar llurs reivindicacions amb l'excusa que no era moment de feminismes sinó de canviar la societat. Com si fossin dos propòsits incompatibles. Recorda tant als qui, des de presumptes posicions «progressistes i reformistes», estableixen línies vermelles en un estrany concepte d'unitat (del statu quo?) forçosa, o diuen que els drets col·lectius (dels altres) no existeixen i sacralitzen un text jurídic com si es tractàs de la Sunna. Malauradament, res de nou. Clara Campoamor va patir incomprensions semblants respecte als drets de la dona a les Corts constituents de la II República.