El col·lapse que s'ha produït en l'emissió de les targetes de bus demostra una coneguda teoria científica: el termini que es dóna per fer un tràmit és directament proporcional al nombre de persones que el deixa per a darrera hora. No són les ones gravitacionals d'Einstein, però sí igual de difícil d'entendre.
La gestió del temps diferencia les persones. N'hi ha d'aquestes, i de les que compren les gambes de Nadal a l'agost. La política no n'és aliena. Hi ha ritmes d'esquerres i de dretes. Càrrecs del PP exposen que les esquerres treballen amb un ritme caribeny, amb parsimònia, en contraposició amb la seva dedicació plena i sense pausa. Les esquerres diuen que van a mil, però al mateix temps confessen que fan les coses més a poc a poc, sense precipitar-se, sense pàrquings a platges sense cèdula d'aparcabilitat.
Amb la Norma Territorial Transitòria i el PTI, ningú no pot donar lliçons de ritmes. Ni una. En aquest assumpte, uns i altres coincideixen en això i també en portar el debat a les grans proclames. Quan es va aprovar la NTT, l'oposició deia que permetria urbanitzar Macarella i gairebé asfaltar tot el camp. Ara derogar-la sembla que ens ha de portar a la indigència total.
Entre tanta hiperemotivitat i crida a la por, al ciutadà que, com jo, és incapaç d'interpretar la transcendència i els efectes reals de les àrees de transició, li queda el recurs d'aplicar la lògica, i preguntar-se si realment el Consell, el PTI o la NTT tenen tanta incidència. Perquè bombolla, crisi i feble recuperació han anat a Menorca, més o
manco, al ritme de la resta del món. I Macarella encara és verge.
Són dos models diferents. Cadascú pot escollir el que més li agradi, però seria millor poder deliberar amb més arguments i dades concretes, i sense anuncis de l'apocalipsi estratègicament amplificats. Ja som grandets.