Els pobles es construeixen amb les aportacions individuals de la gent i les obres col·lectives. Crec que Arcadio Gomila, el periodista, el poeta, l'amant de la música, ha ajudat a donar personalitat a Alaior durant les nou dècades que ha viscut. I és una satisfacció pensar que bona part de la seva tasca l'ha feta a través de les pàgines de «Es Diari». Cinquanta anys de corresponsal, des que el va nomenar Jordi Negre, li van permetre escriure una crònica continuada de la vida del poble, la inauguració de l'escola, la millora de les infraestructures, els canvis a l'Ajuntament i especialment la vida social i cultural d'una vila que ha vist créixer i prosperar.
Va donar molt al seu poble i al diari, i ell mateix reconeixia que la feina de corresponsal l'havia enriquit personalment, li havia donat l'oportunitat d'escriure la crònica de la gent d'Alaior. Ser cronista és una de les feines periodístiques més interessants. No tot van ser alegries en la seva tasca de periodista de poble, perquè la feina periodística si no et dóna algun disgust és que no val la pena. A més, un cronista no pot deixar d'explicar allò que veu, encara que no agradi.
Arcadio Gomila era una persona feinera, constant i responsable. I sobretot era sensible a les coses que li passen a la gent. En els darrers anys patia amb les notícies dels refugiats i les imatges impactants que omplen els informatius de la televisió, o amb la manca de feina per a la gent jove.
La seva sensibilitat l'atracava a la poesia i a la música. La lletra de «Xoroi», entre d'altres cançons menorquines, porta la seva signatura.
Algú pot pensar que viure tota la vida al poble on va néixer l'any 1924 limita la capacitat de créixer. Ell va demostrar que des del petit món del cronista local es pot arribar a ser gran i ajudar a fer gran el teu poble.