El pintor Miquel Barceló em va dir una vegada (les caderneres bevien a les piques de marès, el ca negre mallorquí encalçava paons reials, l'horitzó de Menorca bullia com una sopa estiuenca rere el canal) que només una generació el separava de la fam. Sebastià Pons Barber, mon pare, em contava que, de jove, es va veure obligat a botar aquell canal muntanyenc d'aigua salada amb la intenció de cercar feina a Mallorca; no n'hi havia a Menorca en el seu camp, el de manobre, el de la construcció. Havia passat gana durant el bloqueig feixista que havia patit la nostra Illa durant la guerra civil espanyola i havia jurat que no en passaria mai més. Va complir la seva promesa, però primer va haver de fer un trajecte naval i cercar feina l'illa veïna del sud, a Palma. Dues anècdotes banals comparades amb d'altres migracions més traumàtiques. Philip D. Rasico, lingüista nord-americà especialitzat en llengües romàniques, em va ampliar les fascinants, penoses i perilloses peripècies dels menorquins emigrats a Amèrica i que havia plasmat magistralment l'any mil nou-cents vuitanta-set en el seu entretingut i colpidor llibre «Els menorquins de la Florida: història, llengua i cultura».
Va succeir durant un sopar amb bona companyia que vam fer al port de Maó després de la presentació a l'ateneu de la ciutat del meu llibre «El laberint de les girafes». Em va animar a escriure una novel·la sobre aquesta migració, però el seu llibre meravellós ja ho és. El llibre de Rasico recull aspectes tan terribles i punyents com els següents: «Crec, senyor, que aquesta representa la importació més grans d'habitants blancs que s'han portat a Amèrica en un moment donat.» O: «Molts menorquins acudiren al port de Maó amb les seves famílies i alguns altres parents i amics a fi de demanar a Turnbull que els portés a la Florida. El metge calculà el 28 de març del 1768 que ja tenia a bord dels seus sis vaixells mil dos-cents colonitzadors». O, també, però encara més terrible: «Quan el noi (Biel Venys) arribà al camp, digué a Lewis Pouchintena que no podia treballar; i aquest llavors agafà el noi i el col·locà sobre una soca al camp i manà que altres nois li llancessin pedres, fins que el dit Biel Venys morí a l'acte». Emigrants econòmics convertits quasi en esclaus quan van arribar a les plantacions americanes. Cultivaven anyil, vivien en condicions infrahumanes i eren sotmesos a càstigs, vexacions i a execucions cruels i arbitràries. Molts van superar aquestes extremes condicions. Molts d'altres, no. N'hi va haver que van morir en els vaixells i llançats els seus cossos a l'oceà. Els descendents dels supervivents, que van ajudar a fundar el poble de Sant Agustí, són ara nord-americans de nacionalitat, feliços i orgullosos de les seves arrels. Amb llinatges menorquins molts d'ells, conserven cants tradicionals com ara el Deixem lo dol i encara cuinen i mengen plats menorquins com ara les formatjades. Amb una vinculació també amb les administracions estrangeres del segle XVIII i principis del XIX, s'ha de situar el segon gruix de migracions menorquines a l'estranger. Aquesta vegada a Algèria, colònia de França al continent africà. Descendent d'aquelles migracions massives, per part de mare, és, com tothom sap, l'escriptor Albert Camus i Sintes. Immigrants econòmics, però els menorquins també vam ser emigrants polítics, refugiats.
Ho explica molt bé Josep Cardona al seu amè llibre de memòries «El menorquí de la Beauce», escrit originalment en francès. Atracats al port d'Alger, provinents de Menorca, primera parada d'un llarg exili després d'haver fugit dels desitjos de venjança de les hosts franquistes, un funcionari «va pujar a bord per dirigir-se a nosaltres en la nostra pròpia llengua, no el castellà, sinó el menorquí, que dominava perfectament. L'home tenia una silueta elegant i era molt loquaç. El seu discurs ens va fer l'efecte d'una dutxa escocesa. Ens va deixar comprendre que no tenien necessitat de nosaltres, a Alger, i que el millor seria anar de dret cap a València, encara a mans dels republicans. Hi havia perfídia en aquella proposició, quasi menyspreu. Per ell, devíem ser homes realment, nosaltres?». La mateixa perfídia, el mateix menyspreu que reben els refugiats (polítics i econòmics) de Síria, d'Afganistan o d'Irak que travessen porcions del mateix mar, salven rius eslaus gelats, creuen fronteres laberíntiques protegides amb filferros i demanen asil polític a la nostra, una altra vegada, vella Europa. Sí, els menorquins vam ser un dia emigrants. Sí. Emigrants econòmics i refugiats polítics rebutjats per les diverses administracions europees i víctimes de les màfies internacionals de l'època. Presoners a camps de concentració i extermini, hostes a d'altres campaments europeus de refugiats. També se'ls acusava de ser immigrants il·legals, de dur criminalitat dins les seves maletes, subversió als seus ulls cansats i malalties al seu alè i a la seva pell. Igual que ara. No hi ha molta diferència. Com abans, Europa torna a estar de dol. Enmig d'aquest context dramàtic, hem de d'activar la nostra font d'empatia i de compassió. Perquè a Menorca hi ha una dita que diu: No et faci goig mon dol, que quan es meu serà vell, es teu serà nou.