Semblancat. Quina paraula més rara. No surt al Diccionari Català Valencià Balear dels mestres Alcover i Moll i tampoc en cap altra enciclopèdia o en cap altra eina que recopila paraules. Samblancat, sí. Samblancat té una entrada al DCVB. Samblancat, amb la lletra a, a la primera síl·laba, és un llinatge existent a Alberic i a d'altres localitats de Catalunya. A la Rambla hi havia un establiment de teixits, teles o roba que es deia d'aquesta manera: Samblancat. Així, hem de donar per suposat que Semblancat és un neologisme? Ni açò. Després d'un dels viatges que va fer Josep Pla a Menorca, l'escriptor de l'Empordà va escriure: «Vaig anar a Ferreries. Si aquest poble no és el més blanc del món, poc n'hi deu faltar. La blancor és tan furiosa, que arriba a impressionar. La ciutadania té l'obsessió per la calç més blanca que és possible imaginar. Amb les llums de la primavera i els colors del paisatge, potser la blancor no resulta tan agra: a l'estiu fa gairebé mal a la vista; els ulls queden encegats de l'explosió de la calç». Jo vaig néixer en ple hivern en aquest cor càlcic que va impactar Josep Pla. No vaig sentir mai aquella blancor que m'envoltava com una agressió. Era el meu món natural de la mateixa manera que ho és la neu per a un esquimal. Blancor de neu. Blancor de gel. Blancor de calç. Ara, aquesta blancor ha desaparegut amb l'entrada d'altres colors. Ferreries ja no és el poble més blanc del món. Només en conserva memòria aquest nom fictici. I els llibres. El poble emblancat. El poble més blanc del món. Emblancat amb l'article salat tot just davant. El meu Comala, el meu Macondo, el meu univers de ficció creat a partir de fragments de memòria fusionats amb l'absoluta llibertat que et dóna l'art, la creació literària. Quan va néixer, Semblancat? En la vessant purament literària va néixer a la novel·la «El laberint de les girafes». A la primera edició del recull de contes «No cregui el que diuen de mi» apareix, a les darreres línies, el nom de Ferreries. A la primera edició a Columna i a Cercle de Lectors de «Nàufrags», la meva primera novel·la, hi surt el nom de Ferreries. A partir de la novel·la «El laberint de les girafes», desapareix. Per què? Per guanyar llibertat creativa. El nom del meu poble també ha desaparegut de la segona edició de «No cregui el que diuen de mi» i de la tercera edició de «Nàufrags». Semblancat, s'ha imposat. Semblancat és la meva infantesa al carrer Sant Bartomeu, al Pla de l'Església, Sa Plaça. Semblancat és aquella blancor de calç que encegava Josep Pla: carrers sense asfaltar, cans que trescaven amollats, dones que guaitaven furtivament per la finestra, capellans que entraven i sortien de l'església i homes que, des d'aquell punt nuclear, administratiu, religiós i fundacional, pujaven les costes o les davallaven per anar a fer feina a les fusteries, a les fàbriques de sabates, a les ebenisteries, als tallers de bijuteria, a les obres i a les cases que s'alçaven o al camp. Blanc. La grisor de la cruenta dictadura franquista contrastava amb la blancor dels enfronts, amb la vermellor de la terra del nord que ens pintava la panxa de roig i amb el blau de la mar que s'amagava rere les nostres petites muntanyes, rere set quilòmetres llançats i engolits per profunds i càrstics barrancs. El blanc, s'imposava damunt la resta de colors. El blanc del marès de les pedreres on es torraven la pell els trencadors, el blanc de l'arena blanca de les dues platges del sud calcinós, el blanc esgrogueït dels cabells i la pell dels infants, el blanc també dels hotels que s'anaven construint seguint el cinturó blanc, verd i blau de la costa. Ho he dit mitjançant els meus versos. He perdut la por a la nostàlgia i aquesta potència de la memòria seleccionada te la dóna l'edat trescada. El negre també hi era. Es trobava present en l'asfalt que anava cobrint els carrers de terra batuda pels orins, el sol, la pluja, el vent i excrements de ca i les carreteres que menaven com una serp fins a la boca de la mar. Era també amagat entre els grans d'arena blanca en forma de suor granulós de combustibles vessats. Quitrà. Enclità. Era el futur, que s'atracava a tota velocitat. I cap al futur era allà on anàvem. Una velocitat brutal. Sideral. Semblant als coets, als avions de xorro, a les naus tripulades que els nord-americans enviaven a la Lluna, a l'espai, i que els radars de dalt l'enorme enclusa anaven escoltant i escortant. Negres eren també qualcuns dels seus enginyers, militars. I així record jo Semblancat. Amb molts de colors, amb molta vitalitat, amb moltes ganes de tirar endavant. Cap a on? No ho sé pas. Avançant cap al futur com els personatges de Francis Scott Fitzgerald: «Gatsby creia en el llum verd, en l'extàtic esdevenidor que any rere any recula davant nostre. Avui se'ns ha escapat, però tant se val; demà correrem més, allargarem més els braços... I un bon matí... Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat». En el meu cas, cap a Semblancat.