L'economia és un invent humà i es pot anar modificant. No és la llei de la gravetat. Estem obligats a abordar maneres més compatibles de conviure amb la resta de gent i amb el planeta. Però la sostenibilitat, aquesta mena de filosofia que busca nous escenaris, topa sovint amb que hi ha molts mecanismes muntats perquè sembli que estem dins un túnel, amb una única sortida.
L'actual sistema basat en el creixement sense límits ha anat aguditzant la seva pròpia lògica i exigeix créixer cada vegada més ràpid. Quan l'activitat econòmica augmenta amb certa rapidesa es diu que tenim estabilitat. Fem com el ciclista, que es veu afavorit per la lògica física que tendeix a mantenir la bicicleta dreta quan està en marxa i a caure cap a la banda quan s'atura.
Però el milacre dels combustibles fòssils d'ençà la revolució industrial es troba en un declivi ja reconegut. Els invents que han anat seguint a la primera màquina de vapor han aportat moltes coses positives a la humanitat en termes de tecnologia, serveis, coneixements, i un llarg etcètera, però tenen un punt feble que es fa evident. Al cap de poc més de 200 anys, ja no podem mantenir aquest plantejament si no el basam en sistemes renovables. En molts aspectes.
Ni els combustibles fòssils ni els recursos materials són il·limitats, ni el planeta pot seguir assimilant contaminació de tot tipus sense provocar efectes molt transcendents i negatius per a la pròpia humanitat. Cal buscar un progrés que es pugui sostenir en el temps, que tengui, idò, sostenibilitat.
Perquè en el parany teòric de la necessitat de créixer sempre, el ciclista ja va a 120 Km/h. Té molta estabilitat, és cert, però cada vegada agafa més risc d'accident. I amb cada increment de la velocitat disminueix la seva probabilitat de sortir-ne ben parat d'aquesta carrera.
Tenim indicis de sobra per a constatar que estem fregant diversos límits ambientals. Hi ha solucions però requereixen d'un cert compromís social. De la ciutadania que suma esforços.
Molts animals marins moren per ingesta de plàstic. Les reserves d'aigua potable disminueixen. El passat mes de març ha estat el més calorós de la història des de les primeres dades de 1880 (i duim encadenats sis mesos que registren un grau per sobre del que seria normal). Així que tal vegada convé anar fent camí.
Les resistències al canvi venen de moltes maneres. Actualment les grans corporacions econòmiques manen més que els governs i a la cúspide econòmica hi ha gent amb veritables patologies d'addicció greu al diners. Són els grans defensors de l'efecte túnel. Cal seguir per la mateixa via, diuen. Tampoc no resulta estrany. No podem esperar que els galls d'indi votin a favor de celebrar Nadal.
Certament, no resulta fàcil trobar camins nous. L'itinerari està ple de falses bifurcacions i de cartells que ensarronen en la seva informació. Posen el qualificatiu de preferent, precisament a les accions que manco poder et donaran a l'hora de decidir l'estratègia empresarial a seguir. T'asseguren que el nou vehicle contamina manco i resulta que han trucat el sistema de mesurament. Autoritzen una instal·lació desestacionalitzadora i resulta ser un parc aquàtic.
En aquest món, tot es mou i tot evoluciona. Les espècies es desplacen, els ecosistemes muden, el planeta sencer es belluga constantment. I d'això es tracta, d'evolucionar cap a millor i corregir els errors que, amb els anys, veim que s'han comès.
Per fer-ho cal estructurar nous mecanismes que no infantilitzin la ciutadania, per entendre que la sensació de túnel amb una única sortida és només això, una sensació, no una realitat física. Cal fer una passa més i facilitar passar de la lògica de l'anàlisi a la lògica de la intervenció. Anar de la crítica del Facebook a l'acció real, per a frenar dinàmiques negatives i per a empènyer orientacions noves.
Al túnel ens hi conviden constantment. La pastilla que et llevarà l'estrès. La colònia que et donarà bellesa. L'encadenat de drames als informatius que t'aconsellen no sortir de casa. El cotxe que et farà lliure. El supermercat que et convertirà en una persona llesta.
A partir de cert volum, el creixement ha de ser qualitatiu. Com l'ésser humà que arriba a adult i ja no li cal seguir guanyant alçada, sinó engrandir la seva cultura, les relacions socials, la preparació tècnica. Es pot anar en bicicleta, sense caure, però a un altre ritme i gaudint del paisatge. El túnel està ple d'altres sortides, només cal eixarmar-les.