Aquesta carta, Raúl, arriba tard. I tan de bo no hagués arribat mai. O hagués arribat, com ens hauria agradat a tants, d'aquí molts d'anys, quan ja no és tan estrany haver de signar comiats i hem exprimit tant la vida i l'hem viscuda tan intensament que l'únic que hi queda és tombar-se a descansar. Arriba tard, com dic, perquè no la podràs llegir, i esper que ta mare, ton pare i el teu germà, i els milers de persones que t'estimen, no s'enfadin amb jo si avui et dedic aquesta columna que solies freqüentar. I arriba tard perquè si l'hagués escrita fa tot just una setmana seria una cosa trista i dolorosa i ja ho van dir a Sant Climent, amb tu es va celebrar una vida curta però viscuda amb plenitud, no volien tristesa sinó alegria.
Reputes, saps que ho eres de feliç? I a més ho contagiaves. Innocència i bondat pura, d'aquestes que tanta falta fan avui en dia i que costen de trobar. Si ja resulta dolorós pes que et vam conèixer poc, no me puc ni imaginar com es troben els teus millors amics, la teva família. Eres molt bon al·lot, senyal de que a ca teva van fer molt bé les coses, i en alguna ocasió, pel camp de futbol de Ses Canaletes et vaig arribar a dir que el dia que tingui un fill m'encantaria que fos com tu. Et feia molta gràcia.
N'hi haurà pocs més menorquins que tu, o al manco més orgullosos de ser-ho que tu. Pocs que presumeixin tant com tu de lo privilegiats que ens sentim els que som fills de la tramuntana, els cavalls, una guitarra trista i la mar. Aquells que tenim sa sang salada. Pocs que cantin amb tant de sentiment «Sa balada d'en Lucas», encara que ens hagis deixat a les xarxes socials un regal en forma de vídeo que durarà per sempre.
Saps? En aquests casos es diu que és quan s'en va algú que te n'adones de lo important que era i et poses trist. Jo crec que amb tu, el que ens passa, és que ja ho sabíem d'enfora lo especial que eres i per això ens fa encara més pena aquest adéu que «No és un adéu per sempre és sols l'adéu per un instant».
Em costen molt escriure paraules com aquestes sense posar-me trist. Hi ha qui diu que existeix una mena de tristor que és alegre i d'altres diuen que existeix l'alegria trista. Jo no sé molt bé què dir, només que em resulta impossible recordar-te sense que estiguessis feliç i això diu molt de tu. Tan de bo Menorca tingués més gent com tu. No estaríem més feliços, perquè ara resulta impossible, però si que t'assegur que seria un lloc més alegre.
dgelabertpetrus@gmail.com