En molts d'aspectes, en especial en la relació entre el partit del Govern i els partits de l'oposició a l'hora de pactar i de posar-se d'acord en els punts claus i en la governabilitat del país o entre els mateixos partits de l'oposició a l'hora de formar govern, Espanya és la Veneçuela d'Europa, i Veneçuela és l'Espanya de l'Amèrica del Sud. Per primera vegada en democràcia, el rei ha dissolt les Corts i ha firmat aquesta mateixa setmana el decret de convocatòria d'eleccions. Amb el ritual de la signatura ha donat per acabada la legislatura més curta de la història de la democràcia espanyola. L'espectacle donat pels partits i pels seus líders a l'hora de parlar i posar-se d'acord ha estat grotesc, lamentable i gens edificador. Ja sigui per omissió de responsabilitats o per incapacitat de dialogar, els ciutadans hem assistit a una desfilada d'orgullosos líders tribals ibèrics que es negaven a cedir ni un centímetre en les seves idees personals i partidistes i que posaven línies roges al contrari que impossibilitaven la negociació abans de poder-les iniciar. Surrealista. El més absurd ha estat la qualificació que han donat els respectius líders a aquestes línies vermelles. Les pròpies línies del color de la sang eren qualificades d'infranquejables i, les línies del color de la cirera madura dels partits rivals, de retxes invisibles i transitables. El ciutadà ha acabat astorat, perplex i indignat per culpa del missatge tèrbol, personal i partidista donat que ha amagat una realitat fosca i poderosa que va des de les multinacionals (que, amb aquest sistema, no paguen impostos) a les grans famílies amb fortunes a Panamà i a d'altres paradisos fiscals, passant pels caminants blaus i rojos de les portes giratòries. No has votat bé, ens han dit amb un posat paternal, ho has de tornar a intentar; a veure si aquesta vegada ho fas millor (o, dit d'una altra manera, amb coincidència amb els nostres nobles interessos). El cost econòmic d'aquesta insensatesa que perverteix la veritable democràcia és molt elevat, la imatge donada a nivell internacional és devastadora i la pèrdua de temps dels ciutadans tornarà a ser gratuïta i colossal. Les noves eleccions han quedat fixades per a després de les festes de Sant Joan.
Quina ironia! Les autoritats romanes van tallar el cap a Joan el Baptista! Línies vermelles! Quin acudit, quin humor negre. Un got és un got. La repulsa de la premsa internacional ha estat unànime. Per exemple, el prestigiós «New York Times» es referia directament al ridícul institucional en una duríssima i inèdita editorial on denunciava la situació de paràlisi i fracàs de la política espanyola: «Una paraula que sembla que ha pres força aquests dies per a parlar de política és circ». En aquest circ en què s'ha convertit la política espanyola, qui seria l'home forçut, qui seria el domador de lleons, qui seria la trapezista voladora? Ho deixaré a la ment lliure de cada lector. Però el «New York Times» insistia: «El govern de Catalunya avança en el pla de separar-se d'Espanya. I Brussel·les ha advertit recentment sobre el deteriorament de les finances públiques d'Espanya un cop Madrid no ha aconseguit el seu objectiu de dèficit per al dos mil quinze». I acaba afegint: «El buit de poder només s'ha traduït en més incertesa legal». Era impossible, l'entesa? Era tan difícil arribar a un acord entre partits mitjançant el diàleg i pactar un govern amb renúncies, però que dugués endavant el país? Existien dos camins molt clars. La gran coalició entre PP, PSOE i Ciutadans. I el govern del canvi liderat pel PSOE, amb el vot a favor de la investidura de Podem i les seves confluències, Esquerra Unida i l'abstenció dels nacionalistes i independentistes. Cap de les dues possibilitats ha satisfet els dirigents. No han volgut governar. El patriotisme és individual. La seva pàtria és el seu propi jo, és el reduït nucli tribal. Els interessos comuns els són ben igual. Paràlisi? Els és absolutament indiferent. Els polítics privilegiats no han volgut escoltar el mandat que el poble els havia donat a les passades eleccions. El fet és d'una gravetat tal que estigmatitza els principals actors. Hi ha hagut dimissions? Cap. S'ha renovat el cartell electoral dels partits? A veure! Cap conseqüència. Cap testa tallada. Només la simbòlica de Joan el Baptista. Per què no s'ha arribat a aquesta darrera gran unitat de l'esquerra i de les forces progressistes com s'ha fet, d'altra banda, al País Valencià i a les Illes Balears (totes dues comunitats de parla catalana)? Una vegada més, hem de dur el problema al nostre terreny. Tal vegada, la raó que justifica aquest estrepitós fracàs a l'hora de posar-se d'acord a través de la paraula, s'ha de cercar en l'etimologia; aquesta ciència modesta i poc valorada que va al moll de l'os. La paraula castellana hablar prové del llatí vulgar fabulare, provinent de la paraula fabula -conte, faula-. Aquest verb continuà sent usat només en qualcunes parts de la península ibèrica (falar en gallec i portuguès) mentre que a la resta de províncies de l'imperi romà va adoptar el nou verb parabolare, que després va derivar en italià parlare, francès parler, català parlar. Parlant s'entén la gent. En el cor de la faula habiten els monstres.