Demà és 15-M. Fa cinc anys d'aquell moviment que va canviar les coses i va posar la llavor del que tenim ara. D'allà va sortir Podemos, partit que tots els altres critiquen però que sempre porta la iniciativa, per bé o per mal, i que ha suposat una irrupció traumàtica i catàrtica en un sistema que estava rovellat, en un bucle d'alternances amortitzat i nociu.
Podemos és imprevisible fins i tot pels seus càrrecs. Sacrifica coalicions territorials per obtenir un solitari senador a canvi d'assegurar-se la supremacia efectiva i simbòlica dins l'embolicat espai d'esquerres espanyol. Iglesias no fa presoners, vol ser president demà passat i si això implica permetre al PP tenir el senador per Menorca però ser el gall de la progressia, no li sap greu. Com era allò... Daños colaterales. Podemos ara mateix, avui, dins de la seva lògica mediàtica, és només Madrid. No veu res més que el Congrés, Sánchez, Ciudadanos, Rajoy...
Des de l'òptica d'aquell 15-M es podria dir que l'objectiu final, la derrota de la casta, justifica aquests mitjans. Però episodis com el viscut a Menorca amb la candidatura al Senat no diuen massa a favor de l'aparell d'Iglesias, del respecte per la individualitat, el diàleg i la generositat dins la pluralitat política. I això també eren valors que omplien les places de tot el país fa un lustre. No ho eren el tacticisme dramatúrgic ni la direcció vertical sumaríssima, que ja va exhibir la cúpula morada en sacrificar De la Concha per posar al capdavant de la llista un jutge estrella.
Podemos és un partit nou i té pressa per arribar dalt. I ja se sap el que es diu de les presses. Si la urgència de l'assalt al poder justifica estratègies tan exemptes de determinats valors, ho diran els votants. La incògnita que mai no es resoldrà és si la decisió sobre la candidatura de Menorca hagués estat aprovada a una plaça del 15-M. Segurament, no.