El 1955 quan Gabriel Celaya publicava «Cantos iberos», diuen que la Bíblia de la poesia espanyola compromesa de postguerra, Ibèria era un ideal democràtic, un somni poètic, una utopia política per a alguns intel·lectuals republicans, com Alfonso R. Castelao, aquest sí, autènticament federalista. Avui, en sentir la paraula federalisme en boca del candidat de Susana Díaz, pens en la falta de respecte a les paraules, en la manipulació del llenguatge. Podria retreure textos de Joan Maragall («Himne Ibèric»), dels portuguesos Miguel Torga i José Saramago... També a l'Estat espanyol hi va haver intel·lectuals que identificaven la ruptura democràtica amb la construcció d'un estat federal, atenent la realitat plurinacional. Açò fou en temps de la Transició; avui potser encara hi queda alguna rara avis, però no deu piular gaire.
Els pontífexs no ignoren que per aixecar ponts cal que hi hagi dues ribes, que a l'altra banda i no massa lluny hi hagi terra ferma. On és a l'Espanya actual de ver la voluntat federalista? A les altres nacions ibèriques o hispàniques (valgui'ns la denominació geogràfica) segurament encara hi ha qui voldria transitar sobre aquestes obres d'enginyeria («fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills» recomanava Salvador Espriu; però de 1963 ençà ha plogut molt!). Ara els ponts són inexistents i, a més, impossibles sense el reconeixement de l'altre com a subjecte polític. -Quin altre? –te diran-, «aquí todos somos iguales, españoles». I el diàleg s'esgota en si mateix, car no es reconeix interlocutor d'igual a igual.
A «España en marcha» Celaya instava a sortir: «¡A la calle!, que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo» (les protestes del 15-M!), però avui les propostes electorals no diuen res de nou, fan olor de resclús. El poeta basc proclamava quasi profèticament: «Somos el golpe temible de un corazón no resuelto». Doncs és d'infart.
Maria Aurèlia Capmany fou dona de gran intel·ligència, que tant escrivia excel·lent literatura com gestionava Cultura a l'Ajuntament de Barcelona o exercia de lletrista per a La Trinca. Vos sona «Corasón loco»? Sabíeu noves d'una pàtria que «em fiscalitza / m'inspecciona, em fa la guitza / i em té el jornal controlat/ i com una sangonera /m'escorcolla la cartera /fins que em deixa ben pelat...»? Així que «no en puc treure l'entrellat / corason loco: / jo no sé qui t'ha enredat /menjant-te el coco...»