Síguenos F Y T I T R
Flor de sofre

Per la reforma dels partits

|

Els partits polítics d'avui i d'aquí tenen una vergonya, la mateixa, tal vegada uns amb la cosa uns centímetres més grossa que la d'altres, però en tot cas és sempre de la mateixa carn i sang, que quan surt per un descosit tots, i sense excepció, fan corregudes per tapar-la. Malauradament ja s'ha acceptat com una mena de fatalitat irremeiable perquè malgrat sigui la principal font del descrèdit que pateix actualment un dels pilars de la democràcia nascuda amb la Constitució, el sistema de partits, ningú mou un dit per apedaçar els pantalons de la millor manera perquè tots puguem ballar amb il·lusió i seguretat el ball de la política. Em refereixo al sectarisme partidista.

El sectarisme distancia la major part de la població dels partits polítics principalment per dos motius. El primer és perquè al convertir-se el partit no en un mitjà sinó en una finalitat en i per ella mateixa, s'arriba a constituir en autèntica secta, i així la ciutadania de carrer veu com les persones, els militants, sigui de la formació que siguin, destinen un percentatge desproporcionat de les energies desplegades no en pensar, organitzar i projectar el bé comú sinó en defensar els interessos del seu partit, cosa que desagrada a la majoria. En segon lloc, perquè obliga a cada un dels militants a creure que un ase vola, principi que fa afrontar al qui té un mínim d'honestedat i intel·ligència. Les dues raons són de prou pes per allunyar al més entusiasta i interessat per la política de les portes, i a no ser que estigui fet de pasta de Ku Klux Klan o no tingui ni ofici ni benefici, de tots els partits que tenim (mal) organitzats.

La dimissió d'Esperança Camps, i només dues frases seves de la compareixença de premsa per les quals quedava clar que ja no en podia dur més de callar i sotjar, van provocar corregudes de sac a Més per Menorca perquè va destapar la vergonya, com dic, comuna a la manera amb què estan muntats els partits actualment. Les energies que perden el PP i el PSOE en els seus foscos i sinuosos respectius passadissos per col·locar i treure els seus candidats, i el sainet entre Més per Menorca i Podem per la candidatura unitària, també més que engrescar a la mobilització ciutadana per anar a votar el 26 de juny conviden a anar a posar els peus en remull a la platja amb la companyia d'un ginet. Com dic, i insisteixo, a aquestes alçades cap partit pot dir que és verge de no haver mostrat mai cap vergonya.

Però Déu ens guardi d'una dictadura i del renou de botes i sables (recomano aquests dies llegir «Els nois de zinc», de la premi Nobel Svetlana Aleksiévich, que recull testimonis de la Rússia soviètica en les atrocitats d'Afganistan). La Democràcia és el millor sistema, tot i que sempre necessita estar-hi al damunt per millorar-la i lliurar-la d'imperfeccions que conviden a la desafecció ciutadana. Com fer-ho perquè la gent honesta, treballadora i amb vocació de servei públic s'engresqui a participar en la política és el pot del sucre que cal cercar.

Sóc del parer que, i paradoxalment, el sistema de partits es podria millorar no donant-li més drets als candidats que presenten, als elegibles, sinó limitant-los, restringint-los (per exemple, a que tots disposessin de feina i professió, una determinada edat, que haguessin acreditat anys de treball desinteressat...), mentre es podria ampliar el dret de la participació ciutadana amb consells participatius (de barris, de joves, de gent major...) a les administracions públiques sota fórmules no partidistes, més obertes, la qual cosa podria a la llarga ajudar a que la gent s'engresqués a fer feina a dins els partits perquè els consells participatius serien un planter de ciutadans compromesos i coneixedors de la funció pública. És impossible fer política sense respectar les institucions representatives i per açò cap càrrec electe hauria d'ocupar cap càrrec sense conèixer els procediments administratius i tenir un mínim coneixement de les lleis més elementals. La participació en la política electiva s'hauria de donar en un procés en què el salt a fer vida (i no de viure) a les associacions culturals, esportives o organitzacions no governamentals a les representatives fos el més normal i natural del món.

Ben segur que la reforma no és fàcil, però ja és imprescindible sinó no volem veure degenerar i desacreditar més la política.

Lo más visto