En el llibre II de la Història de la Guerra del Peloponès Tucídides escriu una «Oració Fúnebre» que atribueix a Pèricles. El cèlebre estratega sembla que, parlant dels conciutadans atenencs, va dir entre altres coses: «som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil; nosaltres personalment almenys jutjam o estudiam amb cura els assumptes, perquè creim que no són les paraules les que perjudiquen l'acció, sinó el no informar-se prèviament per la discussió abans de fer el que cal». Un consell excel·lent. En l'original grec, però, «inútil» és traducció d' idiotes, o sigui, «aquell ciutadà que no s'ocupa dels assumptes públics ni pren part en tot allò que l'afecta». Que ho faci per ignorància, és a dir, mancat de recursos per dialogar i discutir amb llibertat sobre la política a l'àgora o espai públic, i no sols per comoditat, pot explicar la deriva semàntica de la idiòcia, que en medecina és una deficiència molt profunda de les facultats mentals.
La campanya electoral permanent ens interpel·la, segons el filòleg Pla Nualart, com podríem tenir manco polítics corruptes i menys electors idiotes. I, en aquest sentit etimològic del mot «idiota» (idios, 'tot sol', 'aïllat', més el sufix –tes, que indica agent), cal entendre'n la resposta. Inhibint-nos de la política contribuïm a fer-ne, i en aquest cas en profit dels que hi troben un modus vivendi, i no precisament amb voluntat de servei al bé comunitari.
J.L. López Aranguren al llibre «Ética y política» connecta amb l'ideal democràtic clàssic: «L'home és constitutivament polític i l'únic que aconsegueix amb l'abstenció és continuar essent polític, només que d'una manera deficient. En realitat, I' home apolític, malgrat ell, opera políticament: ja sigui 'deixant fer', ja sigui des de fora, en un grup de pressió, sense assumir responsabilitat política».
Tanmateix, la política sol donar qualque disgust als qui s'hi comprometen per ideals; no pocs en surten socarrats. Només des de la certesa que les nostres societats són planters massius d'idiotes, etimològicament entesos, entendrem l'advertència d'Ausiàs March en dos versos del poema «No pot mostrar lo món menys pietat»: Jo veig molt hom sens amar ser amat, / i el mentidor tant com vol ser cregut. Per votar el polític que t'ha maltractat; per creure't les mentides de qui reiteradament t'engana, es vol ser rematadament idiota. D'imbècils, sense sortir-nos de la dimensió política, n'haurem de parlar un altre dia.