Molts pobles del món només disposen de memòria. Per tant tenen un record del seu passat vague, borrós, elàstic i molt limitat en el temps. És el cas de les societats colonitzades, dels pobles sense escriptura, dels col·lectius (ètnies, opositors a règims polítics de tots colors, homosexuals...) i nacions massacrades per l'odi que periòdicament desfermem les persones. A regions senceres del planeta devastades per les guerres no queda res de material, i molt menys cap rastre escrit. A Europa mateix, com a conseqüència de la primera i de la segona guerra mundial, molts llocs no conserven ni un sol paper més antic de 1945 i el que sabem dels esdeveniments i modes de vida del seu ahir més immediat és gràcies a la memòria dels avis, que poden rememorar les experiències viscudes i la dels seus veïns i família. Si la Història, com a disciplina humanística preocupada pel passat, pot rescatar en aquests casos res de l'oblit és mercès a una ciència que ve al seu auxili: l'Arqueologia. Però els objectes i rastres exhumats de les excavacions no parlen i qualsevol interpretació és fa difícil. És com navegar a les palpentes i es dedueixen resultats a partir (moltes vegades abusant) d'analogies.
A Menorca els historiadors lamentem els saquejos que van patir Maó i Ciutadella el 1535 i 1558 respectivament perquè amb la crema dels arxius dels consells municipals, però també de les institucions reials, els guerrers de Solimà el Magnífic ens van privar de poder conèixer amb traç fi la baixa edat mitjana de l'Illa. També ens estirem els cabells per les cremadisses, en les primeres setmanes de la guerra civil, dels arxius de les esglésies i també per la pèrdua de moltíssima documentació fruit d' expurgades i de l'abandó dels arxius, com és el que van patir no fa masses anys els fons dels tribunals de justícia civil de l'Illa o alguns dipòsits arxivístics municipals, com el des Mercadal. Però, malgrat els desastres i, com dic, comparant amb altres contrades, els historiadors interessats en treballar sobre la història de l'Illa es troben en el paradís, per la informació conservada (que no vol dir ben accessible), amb la qual és possible reconstruir una gran varietat d'aspectes i de fets del passat de Menorca.
En els darrers anys mentre la Història acadèmica ha vist com li retallaven les ales (s'ha gestionat tan malament la crisi en l'àmbit acadèmic que s'ha deixat a la Universitat com estava el 1970, o pitjor, i cada vegada són menys els investigadors professionals que accedeixen a les fonts primàries), la memòria ha agafat força i ja són munió les persones que, ben segur moguts per la nostàlgia, s'interessen primerament pel passat immediat de la seva família per després interessar-se pels avantpassats. Així de la memòria es fa el salt a la genealogia amb la qual cosa els arxius es converteixen en el pot de la confitura de les seves inquietuds.
És trist dir-ho, però, vist l'interès que han demostrat tenir les diferents administracions públiques que han governat a l'Illa amb els arxius menorquins de la seva competència, bé podem dir, i més si considerem que els dirigents són representatius del que som els menorquins com a poble, que no ens mereixem la documentació conservada.
El dia 9 de juny és el dia internacional dels arxius. I encara que no m'agraden ni els «anys de» ni els «dies de» perquè són una mena de tapadores de males consciències de les deixadeses dels polítics envers la Cultura, estaria bé que aquest dia els nostres dirigents pensessin un poc, encara que només sigui un minut, amb el patrimoni documental conservat a l'Illa i amb el que es troba a fora (a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a l'Arxiu del Regne de Mallorca, a l'Arxiu Històric Nacional, a Simancas, al General de l'Administració d'Alcalá d'Henares, i als de Londres i París) i fessin una reflexió sobre la seva situació.