Idò sembla que no hi ha cap foto nova. Es presenten els mateixos de l'altra vegada. Els mateixos que fa sis mesos van ser incapaços de complir la primera obligació d'un candidat al Congrés: fer possible que es formi un govern. Dit d'una altra manera: els que van fracassar. Però ells continuen igualment allà davant, ben entonats, com si no hagués succeït res. No han dimitit i ni tan siquiera han demanat públicament perdó.
La cosa no sempre ha estat tant de per riure. Ara me'n record d'aquell rei català medieval que per fer-se perdonar l'adulteri va haver de travessar Barcelona descalç i vestit amb un sac mentre el populatxo li envelava cendra pel cap... No és el cas dels nostres candidats, que repeteixen foto amb les dents blanquejades amb colgate i com si res.
I te'ls mires i penses. «I ara, què diran?» I els escoltes, perquè, tanmateix, et fan una mica de pena. Et vols creure que s'han passat aquests sis mesos preparant els nous exàmens, que vénen a ser els de setembre encara que arribin pel juny. Però comproves tot d'una que no hi ha res de nou en el discurs. Més que pensar en noves alternatives, vénen a rematar la feina mal feta de l'altra vegada. Són repetidors de curs per voluntat pròpia, diria un professor.
N'hi ha un que seria cosa de riure, si no fos pel pou de corrupció que l'envolta. Vull dir el senyor Rajoy, que torna a predicar sense rubor que rebaixarà els impostos. Es deu pensar que la gent té memòria de peix i que no se'n recorda de l'altra campanya en què també ho va dir fins que el van fer president, i a continuació els va apujar amb entusiasme.
Dels altres, com que encara no han governat mai, els dubtes que generen són d'una altra casta. Però si la seva intenció és que no es repetesqui el fiasco de les anteriors eleccions, és ara quan haurien d'exposar com ho pensen resoldre i amb quines aliances, en comptes de fer volar coloms i xerrar sense dir res per quedar bé amb tothom que se'ls escolta.
El problema, per jo, és que no n'hi ha cap que presenti un projecte realista i que obvien expressament les qüestions de fons. Problemes enquistats des dels temps d'en Franco, en moltes ocasions. Des dels morts que encara hi ha pels camins setanta anys després de la guerra, fins a les relacions malsanes que continuen unint justícia i govern. O que amaguen el poder que, en aquest país i no en cap altre, exerceixen les companyies elèctriques. O que accepten que el poder real continuï en mans de la camarilla econòmica i administrativa de sempre, que es concentra a la capital i ofega tot el país.
Tampoc no rallen gaire de la situació econòmica que vivim. Per cert, el tsunami turístic que rebrem enguany, que ningú tengui el desvergonyiment d'atribuir-lo a cap bona política. El mèrit és exclusiu del terrorisme criminal que ha espantat els turistes de les costes africanes i de les pobres famílies que fugen de Síria, que de vegades tenen el mal gust d'aparèixer ofegades per les platges de Grècia.
Els nostres candidats a president no rallen tampoc de la situació econòmica que mos espera. Les collonades de campanya electoral que ja es comencen a sentir, deven ser més importants que les alarmes que s'han disparat a Europa. Perquè el deute espanyol no s'ha aturat de créixer durant el regnat del senyor Rajoy, i ni ell ni els altres senyors, Sánchez, Iglesias o Rivera, no aclareixen què pensen fer quan hagin passat les eleccions i s'hagi de tornar a restrènyer el cinturó. I potser finançar amb diners públic algun altre banc.
De la mateixa manera, també ventilen amb generalitats sense suc ni bruc com pensen resoldre les diferències escandaloses que hi ha en el finançament de cada territori. Potser algun dia s'haurà d'acabar la pràctica d'escanyar els que creen riquesa i mantenir redons els que no en creen. Però dir açò –i fer-ho– no ajuda a guanyar amics i sí en canvi pot fer perdre un fotimer de vots.
Segurament encara hi ha gent il·lusionada amb el propi partit i que desitjarà que aquesta vegada guanyi. Benvinguts siguin. Però per a aquells que no ho tenguin tan clar, ha de fer molta vessa tornar a decidir el vot. I açò, tant si es decanten per la dreta com per l'esquerra. Però així i tot pens que seria una irresponsabilitat no anar a votar. Si només votassin els quatre convençuts, potser es podria formar govern a deveres, però tindria molt poca legitimitat i un permanent perill de cometre arbitrarietats, encara més que les que ja coneixem.
Clar que també hi ha l'opció de seguir-los la corda als candidats i votar en funció dels insults i les ocurrències que sentirem aquests dies per les televisions. O votar al que la diu més grossa. O al que més li ha crescut el nas de tantes mentides com ja ha dit.
Potser l'única novetat a l'hora de decidir el vot sigui valorar com van reaccionar els candidats quan s'havia de formar govern. Però tampoc no és per animar. Sense necessitat de citar noms, n'hi va haver un que es va posar a jeure. Un altre semblava que volia fer feina, però amb el soci equivocat. Un tercer volia sortir a ballar amb qui fos, per fer-se veure. I un quart, pensava més en abatre el contrincant de color semblant, que en una altra cosa. Quina vessa!