Maig, el temps de cireres, ha estat en l'imaginari europeu un mes revolucionari. No sols la naturalesa es revoluciona i esclata en flors i s'anuncien els fruit que ens durà l'estiu. És també el mític Maig del 68, que va canviar la societat d'occident; i el 15-M espanyol i el maig francès de fronda contra els projectes d'Hollande-Valls (centredreta socialista) que pretenen anorrear drets laborals conquerits amb esforç sindicalista i fins i tot a les barricades primaverals del moviment communarde. Retorna un segle XIX, mal llegit pel patró Rosell i agafat de la mà per poders fàctics insaciables. Mirau, si no, la recomanació del governador del Banc d'Espanya, Sr. Linde, que demana no tanta protecció per als llocs de treball fixos. Es deu referir als que hi quedin, perquè actualment més del 80% dels contractes que se signen ja no ho són. És ver que encara alguns fixos discontinus a les Illes Balears tenen garantit que se'ls torni a contractar d'un any per altre i tenen dret a prestacions per desocupació, però açò és fruit de la negociació col·lectiva, guany de civilització. Convé no oblidar-ho i així ens ho recordava diumenge passat Rafael Borràs («La importància de la vaga d'hostaleria de 1986»). Hi va haver una crisi turística el 1985 i s'hi va trobar una sortida equilibrada, segons explica l'analista sociolaboral de Gadeso. No és estrany que els poders fàctics maldin de fer desaparèixer del tot aquesta mena de singularitats, cosa que s'ha anat aconseguint després de les múltiples reformes laborals.
Mes de maig, mes de cireres, i ara, els dies de juny previs a les urnes: plouen promeses i ja fa calor que fon el gel amb rapidesa. Les promeses són flòbies que cauen del cel i en terra no hi deixen ni aigua ni rel, canten a una sarsueleta festiva santjoanera del meu poble. Rajoy va prometre no apujar l'IVA i quan va tocar Moncloa el va passar del 18% al 21%. Va prometre no instaurar el copagament i actualment els pensionistes han de pagar el 10% de les medicines. Va prometre reduir alts càrrecs, abaixar la factura energètica, no tocar l'IRPF, no retallar l'educació...
I ara torna el temps de les promeses, que es vendran a canvi de vots com a fruita dolça. No convé menjar-ne. Com diuen a «Foc i fum», promeses són fruites que no han madurat i si un se les menja se sol esmussar.