En Juli Mascaró ha mort a Ciutadella dia 10 d'aquest mes. Un company que no deixarem de recordar. Si alguna virtut hagués de destacar en el seu caràcter per damunt d'altres, per mi seria el seu coratge, que sorgia de tres factors: convicció, formació i valentia. Hom podia aprendre amb ell el significat del mot emprenedor: era una persona amb iniciativa. Ho ha demostrat al llarg de la seua vida de lluitador endegant múltiples projectes. Impulsant l'economia social en moments difícils per a la indústria del calçat, fidel als principis de l'autogestió i el cooperativisme. Fundador de PIME menorquina, llavors defensora d'una economia sostenible. Activista de primera hora per la democràcia i l'autonomia, milità en el Moviment Socialista de Menorca (MSM) i quan els seus integrants optaren uns per ingressar al PSOE, altres per formar el PSM, en Juli va ser d'aquests segons, convençut que la política democràtica al nostre país havia de construir-se de baix a dalt, comptant amb partits arrelats al territori i, a partir d'aquí, confluint, lliures i iguals, en organismes federals més grans. De Menorca a les Illes, de les Illes als Països Catalans, dels PPCC a la confederació ibèrica i a l'europeisme.
El setembre de 1976, en plena efervescència política, dos representants per cada una de les clandestines Assemblees Democràtiques de les Illes Balears van assistir a una reunió de l'oposició a l'hotel Eurobuilding de Madrid. D'allà, en va sorgir l'anomenada «Platajunta», unió de tots els organismes polítics que pugnaven per la ruptura amb el franquisme. Per Menorca, hi assistiren Juli Mascaró i Antoni Casero. Aquest recorda que quan des de la mesa presidencial reclamaren un representant de les Illes, algú va cridar Fèlix Pons i aquest sense més preàmbuls es disposà a assumir-ne el paper. Llavors, ràpidament, en Juli va aixecar la veu per expressar que aquesta procediment no era el correcte, que allò s'havia de debatre i proposar pels propis representants illencs. En Fèlix en aquella ocasió va haver de tornar arrere. Així era en Juli, clar i sense complexos.
Alguna vegada, anys enrere, n' havíem estat parlant: les esquerres han de ser internacionalistes, sí; però des de la llibertat, mai renunciant a la sobirania pròpia, sense que cap nació amb voluntat de supremacisme pugui imposar estructures d'Estat opressives damunt altres pobles. Les esquerres han de ser solidàries i compromeses sempre amb els desafavorits; ara bé, la solidaritat autèntica implica actuar des de la voluntat de cadascú, des de la consciència de cada subjecte, sigui aquest individual o col·lectiu. Estàvem bàsicament d'acord: has de poder decidir a on van els recursos que generes; ningú, en nom de conceptes tan nobles, no ha de ficar-te la mà a la butxaca per destinar els teus fons a causes que tu no has decidit.
A les eleccions de 1982, quan Felipe González i els seus van aconseguir 202 diputats al Congrés amb l'estendard del Cambio, en Juli era candidat al Senat pel PSM. Enmig del tsunami psoeista, va obtenir un resultat discret, però digne. Sens dubte, era un resistent i la seua resistència va ser important perquè a les eleccions municipals i autonòmiques de l'any següent les esquerres plurals fossin determinants per constituir governs de progrés al Consell insular i a alguns ajuntaments. Com? Pactant programes i tenint cura de les seues realitzacions. No podia ser d'altra manera. Gràcies, Juli.