Al segle XIX , el socialisme utòpic tenia com a un dels seus objectius fer possible la felicitat dels obrers, alliberar-los de la servitud penosa del treball, fer de la feina una font de satisfacció i realització personal, assolir la jornada de vuit hores, etcètera. Volien fer compatibles la concepció marxista, que oposa el benestar dels proletaris a les dures exigències de l'empresa, amb la visió liberal, segons la qual la felicitat és un afer estrictament privat que exclou qualsevol ingerència i, per tant, tota vel·leïtat de gestió. Per exemple, les experiències cooperativistes cercaven conciliar el benestar individual i l'organització de la producció. És sabut que sovint les utopies més belles (vegeu-ne els soviets russos o els paradisos de la llibertat) poden abocar a distòpies horroroses o terribles malsons (stalinisme o neoliberalisme rampant i tatcherisme...). No obstant açò, sembla que tot retorna. Que sigui benvingut si en el propòsit hi va la lliçó apresa dels errors del passat.
Actualment, als països més desenvolupats estan brostant noves i estranyes funcions empresarials, com les del chief happiness officier al món anglosaxó, a França el responsable du bonheur, o l'engrescador personal (people officier, animateur des personnes). Aquests tècnics malden de gestionar els assalariats com a individus singulars d'esperit emprenedor, en què l'autonomia personal, el desig de participar en projectes col·lectius i el gust que hom hi pugui prendre són motivacions que fan feliços els que hi col·laboren.
Segur que hi haurà qui s'ho prendrà amb un somrís escèptic sospitant una certa hipocresia en aquests curadors de la felicitat. Però no negarem que tradueixen prou bé la sensibilitat d'avui, que avalua l'esforç individual si aquest contribueix al profit personal. I és que, en les circumstàncies actuals, tenir un lloc de treball ja és una sort. Tanmateix, no crec que cap animador personal pugui revertir psicològicament la gran precarietat dels contractes.
En la Grècia antiga, tant per a Plató com per a Aristòtil, el paper de la política era el assegurar la felicitat dels ciutadans. Si més no per al pensament occidental, la relació entre l'art de governar i el benestar individual va ser establerta ben dejorn en la Història.
Em ve al cap la cançó Déclaration de George Moustaki: Je déclare l'état de bonheure permanent / ...i el dret de cadascú a tots els privilegis. / Jo dic que el sofriment esdevé un sacrilegi /quan n'hi ha per a tothom, de roses i pa blanc...