Els darrers mesos, ens hem avesat al sintagma «línia vermella que no es pot travessar». Senzillament, per la força de la repetició. Vam creure que els polítics esquerrans esmolarien les armes dialèctiques, que acumularien paciència i que assumirien la responsabilitat de dirigir el país. El poble ha sofert un procés llarg, feixuc, complicat i –sobretot- esgotador. De fet, les negociacions eren més teatrals que reals. Gestos, proclames, manifestacions... i línies intocables, moltes ratlles vermelles cada vegada més roges, més llargues i més amples.
Diumenge, poc motivats, vam escriure que els vencedors hauran d'acceptar que no hi ha vençuts i assumir que no hi ha més remei que pactar. Però, què s'ha de negociar?
Els quotidians hem comprat un retolador verd i dos vermells, per traçar la nova ruta. El nostre camí també té bandes vermelles, que inclouen retocar tot allò que ens ha resultat impur en els darrers 4 anys: l'accés a la sanitat i l'educació pública, el nivell de les pensions, la puja d'impostos, la vergonyosa reforma laboral, l'abandonament d'una classe obrera empobrida, les reformes que han propiciat una administració emmagrida que es nodreix de contractacions externes o de concessions astutes. Pintem un camí verd sense corrupció, trames ocultes i conductes deshonroses.
Ja no és moment de grans mots i el marcador és clar i fluorescent a l'hora d'elegir els companys de viatge. Dreta amb esquerra, carmesí impossible.