El centre és un espai que pot generar refús (força centrífuga) o atracció (centrípeta). A la política tothom aspira a moure's cap al centre, gest d'ambigüitat electoral estratègica centrípeta de resultat qüestionable quan al final guanya qui té un missatge més clar (o noltros o el caos).
A les ciutats, els centres presenten les dues forces al mateix temps. Per una banda, la gent ha deixat de viure al centre, un moviment demogràfic centrífug que ha suposat una dispersió desordenada dels habitatges. La construcció de cases a espais bucòlics apartats dels nuclis urbans no va venir acompanyada de les infraestructures bàsiques. Aquesta tendència es va viure amb alegria, piscines i naturalitat però ara s'ha tornat un problema per l'obligatorietat de comptar amb clavegueram. Tothom pot viure on vol si és legal, però no haver facilitat i exigit llavors unes mínimes condicions (els serveis elementals són un dret, però ningú pot comptar amb inversions públiques a la carta) va ser una important irresponsabilitat.
Al mateix temps, però, els centres generen un fenomen centrípet. Molta gent vol anar-hi a comprar, a passejar, a fer gestions, i com que als centres no hi viu gairebé ningú (malgrat haver-hi clavegueram), són un exèrcit els que hi van en cotxe (alguns des de cases sense clavegueram), amb la impossibilitat material que tots puguin estacionar on voldrien, és a dir, a no més de tres minuts del destí escollit. Poder anar fins al mateix centre en cotxe s'entén ja com un dret universal adquirit, quan no és tal.
L'espai físic no estava ni està preparat per digerir aquests dos hàbits humans. Tampoc van rebre en el seu moment la resposta que hauria calgut en la gestió pública d'ordenació dels municipis, ni hi va haver una demanda social al respecte. La deixadesa de tots va agreujar els dos problemes. Per això plantejar ara solucions suposa tantes tensions.