En un pati casolà, en zona urbana, també es poden veure escenes significatives de la vida silvestre que indueixen a pensar en aspectes de la societat humana. Com en totes les coses, si s'observen amb deteniment, poden aportar experiències profitoses.
L'ensopegall és una planta de les antigues, de les que hi havia abans que la nostra espècie arribàs a l'illa. Ha sobreviscut a penyals vora el mar, en zones inhòspites de vent i sal (també l'anomenen coca marina o saladina). Per això, no ha estat substituïda per altres espècies importades.
Produïda en viver especialitzat, posada en el jardí, amb terra i qualque rec, creixen més que en el camp i es converteixen en un element original i ornamental. A l'estiu, treu unes branquetes altes que s'omplen de flors petites i atrauen diferents tipus d'animalons.
Hi acudeixen unes abelles menudes i rodones, blanques i negres, que deuen tenir facilitat per a recollir pol·len, perquè apareixen quasi totes amb unes bolles enganxades a les potes posteriors. Però les més nombroses i grans, són les abelles mel·líferes, que venen de qualque caseta propera o de qualque eixam que s'hagi instal·lat en algun refugi de la perifèria del casc urbà.
De cop i volta, en una de les branques de l'ensopegall s'hi ha posat un exemplar d'una altra espècie d'abella. No, no és una abella. És una vespa. Groga i negre. La vespa no es dedica a libar flors. És una caçadora, que menja altres insectes.
Amb petits moviments, demostra que està seguint els itineraris de les nombroses abelles del seu entorn. Amb un vol molt similar a la de les seves potencials víctimes, es situa en una branca propera al terra. Escull la seva presa. Una mel·lífera significativament més gran que ella mateixa.
Es llença amb decisió sobre el seu objectiu, cauen al terra i es mouen una estona fetes una pilota. Finalment, la gran abella queda immòbil per l'efecte del verí de l'agulló. La vespa l'agafa entre les potes i arrenca, feixuga, el vol cap el vesper, el niu comunitari on hi ha larves que alimentar.
Per què ha triat una presa tan gran, havent-n'hi de més petites? Segurament per diverses raons. Les abelles mel·líferes són precisament famoses per la seva capacitat de recollida d'aliment. I els insectes detecten senyals químics a centenars de metres. És probable que l'escollida portàs a sobre una bona carrega de nèctar.
També cal tenir en compte que, malgrat la seva mida, una abella mel·lífera és equiparable al bestiar gestionat per l'home. Són animals semidomesticats, que no tenen ni d'enfora la capacitat de reacció i defensa de les abelles estrictament silvestres.
L'encontre descrit no hauria estat observat -a ple sol de juny- de no conèixer la diferència de comportament entre espècies que poden semblar similars. De fet, molta gent anomena abelles a les vespes. Tenen prou similituds per ser posades al mateix sac, però la seva actuació és radicalment diferent.
Així passa també amb alguns individus humans, que poden mostrar semblances amb els que els rodegen, però asimetries molt marcades en els seus objectius. A escala global gairebé no es distingeixen. A nivell local, sempre es pot tenir l'avantatge de conèixer la seva trajectòria vital.
Com en el cas de la cacera que hem descrit, hi ha vespes humanes, que semblen abelles, i que tenen capacitat per a detectar les preses que combinen botí sucós amb indefensió. Cada depredador té les seves manyes. N'hi ha qui es dediquen als jubilats (i els venen accions preferents), n'hi ha que es dediquen als joves (i els venen felicitat a partir de marques comercials) i també n'hi ha d'especialitzats en el saqueig públic (i ens venen mercat lliure mentre cobren privatitzacions i rescats).
Igual que va bé saber distingir una vespa d'una abella, és útil aprendre a distingir qui actua per un lícit guany personal al temps que genera benestar al seu voltant, de qui es mou per xuclar la saba dels seus conciutadans per una malaltissa, encara que de vegades legal, obsessió d'enriquiment.
És sabut que hi ha gent que, en arribar a una certa edat i observar els fills, néts o nebots, té una mena de nostàlgia de la seva vida i senten l'impuls d'ajudar sincerament la seva comunitat. Sovint és així i poden aportar una experiència interessant en entorns sense expectatives de benefici econòmic.
També potser hi ha vespes que es fan vegetarianes. A força de menjar abelles, tal vegada els hi acaba agradant més la mel que la carn. L'evolució biològica és immensa i gairebé inescrutable.