El Pacte de Toledo de 1995 deixà com un dels seus màxims resultats la creació del Fons de Reserva de la Seguretat Social. Es creia que calia dotar un racó, uns estalvis, per poder garantir el pagament de les pensions contributives a partir de l'any 2030. Els experts consideraven que als nascuts al voltant de 1970, quan la piràmide poblacional espanyola més s'eixampla, se'ls havia de garantir el moment que aquest col·lectiu arribàs a la jubilació, i/o cobrir la necessitat d'altres pagues tals com la incapacitat laboral, la orfandat o la viduïtat. Estaven convençuts que serien menys els contribuents que el col·lectiu de pensionistes que haurien de suportar.
Va ser en José Maria Aznar qui va engreixar el Fons de Reserva, gràcies als superàvits de la tresoreria en els anys de les vaques grasses i també de les grans privatitzacions. Aquests dies hem conegut que en el moment de la màxima punta, es disposaven d'uns actius de 65.800 milions d'euros i que en el període 2011 - 2015, el Govern Rajoy l'ha reduïda a 25.000 euros. El ditxós equilibri pressupostari, la ben foradada.
La generació nomenada dels poetes, cotitzants primerencs, serà la que veurà perillar el subsidi després d'haver pagat més 50 anys a l'Estat, un temps més que suficient per a garantir i exigir el cobrament de la pensió sencera.
Quotidianament, es representa el concepte d'estalvi amb la imatge d'una vidriola en forma de porquet… idò, que deixen de fer porquejades.