Com molts ciutadans, aquest ja traspassat mes de juny em vaig relacionar més que de costum amb les diverses delegacions i ministeris d'aquest gran estat europeu que és Espanya. A mitjan juny va ser amb la Delegació d'Hisenda. Havia sol·licitat cita prèvia per a tramitar la declaració conjunta de la renda i m'havien donat hora a la seu de l'avinguda Josep Carner de Barcelona. A pesar que la delegació era enfora de ca nostra, vaig aconseguir el meu objectiu de ser puntual. Es va imposar el meu passat anglosaxó... i cap incidència en el servei municipal metropolità de transport. Ja a la delegació, vaig passar el control inicial mitjançant el document d'identitat. Fetes les ràpides comprovacions telemàtiques, em van assignar un nombre i em van dir que m'assegués a l'àmplia sala d'espera. No van passar ni cinc minuts que el meu nombre va aparèixer a la pantalla. Anava relacionat amb el nombre de la taula assignada. Com que per a la cita prèvia i per a l'entrada havia donat el meu document d'identitat, no va ser necessari dir res més que un bon dia que va ser contestat amb una amable salutació de caire semblant. Vaig entregar la fotocòpia del document d'identitat de la meva dona i del meu fill, a més de l'autorització signada, i el tècnic d'hisenda em va demanar si qualcú de la família estava apuntat a cap sindicat. La resposta va ser negativa. Cap sindicat. Cap problema. No hauria canviat gaire la declaració. El representant de l'estat de darrere la taula va clicar damunt la icona de la impressora i la màquina va imprimir la nostra declaració. Negativa. A retornar. Més de tres mil euros. Me'n vaig anar content de les marítimes dependències de l'estat. Vaig sortir per una porta diferent per la qual havia entrat i vaig accedir a l'ampli carrer dedicat al poeta. No van passar ni quinze dies i la devolució resultant de la declaració de la renda ja estava ingressat al nostre compte. Encara que els doblers retornats eren nostres, en d'altres ocasions havien transcorregut tres, quatre o cinc mesos. El funcionament de l'estat anava millorant. En plena campanya de la renda, Espanya havia d'elegir diputats parlamentaris i senadors. A la primera no se n'havien sortit a l'hora de triar govern i president però la gent confiava que a la segona seria bufar i fer ampolles. El dijous abans del dia assenyalat em va telefonar el cap de la policia municipal de Ferreries. M'havia tocat ser president de mesa. El president que havia sortit en primera instància havia al·legat i l'havien deslliurat d'aquesta noble tasca ciutadana. Vaig al·legar i també em van donar la raó. El tracte durant els tràmits amb la Junta Electoral de Zona va ser exquisit. Havíem de passar les festes del meu sant a Puigcerdà, però ens vam quedar a Barcelona a l'espera de la resposta. Durant aquest temps vaig tornar a pensar en la qualitat i eficiència burocràtica del meu noble estat. Les ombres van venir volant com ocells carronyers amb la filtració de les gravacions entre el ministre de l'interior espanyol i el director de l'oficina contra el frau de la Generalitat de Catalunya. Encara que era la confirmació oral d'una cosa que ja se sabia, em va arribar la putrefacció de les clavegueres de l'estat quan vaig escoltar i llegir els enregistraments. Un ministre fent servir els impostos de tots els espanyols, els serveis de seguretat de tots els espanyols i els serveis d'intel·ligència de tots els espanyols per conspirar i perjudicar rivals polítics. En d'altres països, aquests fets haurien fet caure governs. Aquí, sense gaire tradició democràtica, les converses només han fet enrojolar les persones bones. Les maneres, el nivell moral i intel·lectual de les converses, l'actitud desvergonyida i franquista dels dos personatges sinistres i, sobretot, els objectius, han fet que analistes polítics espanyols i internacionals els hagin comparat amb dos ases que s'havien deixat entabanar. Crec que van errats. Les clavegueres de l'estat dirigides pel ministre català han actuat amb eficàcia i han anat aconseguint els seus objectius marcats. Van conspirar contra Artur Mas i Artur Mas ja no és president de la Generalitat. Van conxorxar contra Xavier Trias i Xavier Trias ja no és el batle de Barcelona. Van emprar tot l'aparell de l'estat contra CIU i CIU ha deixat d'existir com a coalició. Van emprar males arts contra els seus rivals d'esquerres a nivell nacional i el Partit Popular ha guanyat les eleccions augmentant els resultats de les anteriors. Bromes, totes. Riure's d'un personatge que condecora una verge i diu que té un àngel de la guarda que li troba aparcament està molt bé i atorga superioritat intel·lectual. Dit açò, crec que els dos personatges al servei del Partit Popular no han fet el lero. No han dimitit i seran recompensats, encara que sigui d'amagat, amb el resultat dels nostres impostos. Una Espanya malda de sortir de la podridura franquista amb el noble anhel de convertir-se en un país normal i una altra Espanya l'enfonsa amb l'altra mà dins els mateixos fems. No hi ha esperança mentre existeixi aquesta dualitat esquizofrènica. A Menorca, «fer es lero» és fer les coses sense seny, actuar d'una manera irreflexiva, amb poca solta. Lero és un castellanisme que ve de lelo, beneit.
Pedraules
Lero (282)