En Luis, el meu cosí de Saragossa, és a dir, l'home de la meva cosina Montse, té una frase, en el seu perfil de WhatsApp que, en certa manera, pot resultar misteriosa i tal vegada desconcertant: «Disfrutando de la normalidad». Així, si més no, ho interpreta la seva dona, ja que en Luis és una persona que viu per a la feina i té ben poques estones lliures per estar amb la família, tal com ell, i sobretot la seva esposa, voldrien. Però aquesta és la seva 'normalitat'; viure el dia a dia sense més ensurts ni interrupcions.
Aquest comentari que, a més, dóna títol al meu article d'avui, ve originat pels esdeveniments violents i amb tràgics resultats viscuts, darrerament, a França, Turquia, Alemanya i fins i tot als Estats Units, i amb el ressorgiment del terrorisme islamista. Em centraré en els fets de Niça, ocorreguts el 14 de juliol, la Festa Nacional francesa. Ho faré per proximitat, tant geogràfica com sentimental, recordant els meus passejos per la Promenade des Anglais i les meves estones de lleure a la Place Massena. I, a la vegada, els francesos han estat, recentment, els més colpejats per aquesta barbàrie, duta a terme, suposadament, en nom de les conviccions religioses, i per tant, per una pretesa inspiració divina, com molts altres conflictes armats al llarg dels temps, quan les creences sobrenaturals han de cercar sempre la pau entre les diferents cultures i no ser l'excusa de pràctiques violentes. Després de les matances del setmanari «Charlie Hebdo» i de la Sala Bataclan de París, han arribat ara els 84 morts i centenars de ferits de la Costa Blava. Certament, ja n'hi ha prou!
A més, el cop d'estat de Turquia i els enfrontaments dels afroamericans amb la Policia tenen, en la meva modesta opinió, un contingut molt més polític. Erdogan, tot i disposar de la legitimitat de les urnes, està aprofitant aquesta rebel·lió militar que no sabem ben bé per qui ha estat dissenyada, per acumular més poder i venjar-se dels seus enemics. I els tirotejos dels Estats Units es produeixen en plena recta final de la carrera electoral a la presidència i semblen afavorir l'excentricitat racista i xenòfoba del virtual candidat republicà, Donald Trump. Mai no hem de barrejar la violència dels altres amb les nostres pròpies expectatives ideològiques ni partidàries. D'això, aquí, a Espanya, en podem donar més d'una lliçó.
Tornem a França. Aquesta nova escalada terrorista ens ha dur, penso, a una doble reflexió. D'una banda, tot i reiterar la més enèrgica de les condemnes, no hem de tallar tots els musulmans pel mateix patró. Tots coneixem vesins i saludats islamistes que duen una vida absolutament pacífica i practiquen les seves creences religioses amb tot respecte cap els seguidors d'altres confessions. Els exaltats són, gràcies a Déu (i mai millor dit), una minoria i no cal mesclar ous amb caragols ni tractar tots el seguidors de Mahoma com a violents.
Segona consideració. La millor resposta a aquesta onada persistent de violència indiscriminada és recuperar i gaudir, quan abans millor, de la nostra normalitat, com intentaven fer els habitants de Niça quan estaven celebrant la seva festa nacional. Això és, justament, el que no volen els terroristes. Ells pretenen sembrar el pànic i fer que la gent canviï les seves actituds i els seus costums habituals. No podem, de cap de les maneres, fer-los el joc. Hem de ser, més que mai, nosaltres mateixos, malgrat el dolor que successos com els de França ens produeixen repetidament.
Amb aquestes dues reflexions podia haver acabat el meu escrit d'avui. Però he llançat un cop d'ull al calendari. Aquest article serà publicat dilluns dia 25 de juliol, el dia de Sant Jaume, la gran festa des Castell, la població de la qual prové la branca paterna de la meva família. En les meves estades a Menorca, quan hi he viscut i treballat, sempre m'he considerat un castellufa d'origen i un ciutadellenc d'adopció. Es Castell ha estat una referència permanent en la manera de sentir-me menorquí, a la vegada que català i, tot contemplant les seves belleses naturals, m'he trobat sempre ben a prop del paradís. Per tot açò crec que la millor manera de recuperar i gaudir de la normalitat que quatre histèrics ens volen arrabassar és la de, quan toca, fer festa, amb tot l'ímpetu i tota l'energia de que siguem capaços. A tota la bona gent des Castell, als parents tan estimats que encara tinc allà i a tots aquells que s'hi atraquin per viure de primera mà les qualcades i els jaleos els vull desitjar, avui més que mai, un Gloriós Sant Jaume!