La convivència sempre genera tensions. La climatització, que el meu company de feina considera vital, a mi m'inflama el coll i més coses. El sopar que al veí li sembla una esplèndida vetllada no em deixa sentir una bona pel·lícula. De les parelles sentimentals, podem escriure un llibre.
S'oblidin d'ibis i topònims. Un dels grans reptes de totes les ciutats és regular la convivència entre la funció residencial i l'activitat d'oci, sobretot nocturna. Intentar solucionar el problema és ambiciós i valent, però molt complicat. Sobretot pel punt de partida, ja que ningú en té la mateixa percepció. Qui té la discoteca o el pati interior als peus de la finestra viu un calvari. Qui ho veu d'enfora, ho relativitza, però torna boig si el veí posa la música alta o unes obres li amarguen la migdiada. A més, hi ha un xoc de llibertats: la de passar-s'ho pipa a qualsevol hora i oferir el servei, amb la de descansar quan ho marca la rotació de la terra. Qui dorm no ha de tenir l'ús exclusiu de la nit, però sí que mereix protecció especial. La salut és el primer.
Tot i això, la demanda d'oci nocturn és inevitable, irreconduïble i il·limitable. Apagar un focus n'obre un altre. No s'han de crear falses expectatives. El problema no desapareixerà, com a molt s'ha d'intentar reduir (això ha de ser la màxima pretensió de moure els horaris). Una via a explorar, amb temps i paciència (llicències, ordenació, incentius...), és la ubicació. Quan jo era qui molestava en qualitat d'estudiant en excedència nocturna, anàvem a fer mal a Zona Hermética, concentració de bars i discoteques a un polígon de Sabadell. Les naus buides sobren a POIMA. Però clar, quan jo hi anava (als anys 90, quin bajón!) era nou i estava controlat. Zona Hermética va créixer, els veïns es van queixar i ara acaba de tancar per ordre municipal. A la llarga no ha funcionat, quan sempre m'ha semblat una fórmula ideal per a Maó. Serà que en aquest assumpte, no n'hi ha.