Molt desesperat deu estar el govern provisional quan el ministre Margallo surt a reclamar una altra vegada Gibraltar. Perquè és una constant històrica que quan les coses van malament per Madrid, se'n recorden sempre d'aquell tros de terra, més o manco tan gros com la Mola de Fornells, i el converteixen en l'objectiu estrella de la política espanyola, tan aficionada a mirar-se el llombrígol.
Tota manera, el ministre Margallo no deu tenir uns assessors gaire bons, o van aprovar la carrera amb un 5 justet, o a l'estiu tira de becaris sense sou. Perquè no sembla que ara sigui el millor moment per fer memòria de Gibraltar quan és sabut que allà sí que van poder fer un referèndum, l'any 2002. I que el 98,48 per cent de la població va respondre que no tenia cap interès per tenir un DNI espanyol. Al contrari, estaven molt satisfets que hi hagués una frontera per enmig. I no és cap error, exactament van respondre així el 98,48 per cent dels gibraltarenys i gibraltarenyes.
L'excusa que ha fet servir el senyor Margallo per tornar a remenar la cosa ha estat ara el brèxit. Però ja coneixem el ministre. El darrer gran escàndol que el relaciona és de l'any passat, quan es va manipular la traducció al castellà d'un comunicat del govern europeu, amb conseqüències polítiques perquè aquí era un moment d'eleccions.
Com a responsable últim de la cosa, no és en conseqüència una persona de fiar. Com tampoc han demostrat que ho siguin els seus companys de govern Fernández Díaz o Cristóbal Montoro, per citar només les flors més vistoses del ramellet de ministres que acompanyen el senyor Rajoy i que en un Estat democràtic convencional ja haurien estat obligats a dimitir. Sembla que al ministre Fernández Díaz ja no el volen ni d'ambaixador al Vaticà.
Quina deu ser, idò, la raó que ha impulsat el ministre Margallo a tornar a manyuclar el tema d'aquell penyal tan gros com la Mola de Fornells? I aquí és quan no cal ser una llumenera per intuir que hi pot haver uns quants motius perquè l'homo vulgui despistar el personal amb la vella teràpia de reclamar Gibraltar, un medicament que ja repartien caducat en temps d'en Franco.
Potser la seva pretensió és que no mos fixem en què, finalment, s'ha romput la barrera de silenci amb què es van voler enterrar els accidents de ferrocarril de Galícia i del metro de València. Perquè ara sabem que van ser liquidats sense cap conseqüència per als responsables d'unes obres bonibé acabades d'inaugurar i que hi ha més de cent morts que encara reclamen justícia.
O potser al ministre l'interessa que no mos entemem que el seu partit acaba de ser jutjat per una cosa tan lletja com ocultar proves a la justícia. O de què finalment l'acalorada senadora Rita Barberá sembla que serà jutjada per blanqueig de doblers. O ves a saber, potser la causa és que no vol que mos entretinguem amb la notícia que el PP també serà jutjat dins el cas Gürtel, en què entre altres coses es va fer negoci fins i tot amb la visita del Papa.
Clar que potser el senyor Margallo pensa en clau internacional, i rallar de Gibraltar és una manera de distreure el personal de la vergonya que significa que la Unió Europea hagi sancionat el govern espanyol, precisament pel dèficit que va provocar reduint impostos abans de les eleccions... O potser, com que ja té uns quants anys, el ministre se n'ha recordat dels jubilats i pensa que és millor que no se n'entemin de la darrera ganivetada del govern a la bossa de les pensions.
En qualsevol cas, hi ha una cosa que ni el penyal de Gibraltar pot amagar. I és que, si no canvia a darrera hora, el president sospitós de cobrar i permetre sobresous en negre, avança cap a la investidura com si fos el reietó d'un conte dels germans Grimm. Sense oferir als altres partits cap canvi en la seva política. Sense cap mostra de penediment per l'arrogància amb què ha gestionat la majoria absoluta. En democràcia, un polític que és incapaç de negociar i que sap que és qüestionat per tants d'escàndols, la cosa que sol fer és canviar de feina.
El senyor Rajoy ralla molt de la Constitució, però potser fa massa temps que no l'ha llegida i ja no se'n recorda que en un règim parlamentari com l'espanyol les eleccions no són per elegir president, sinó per elegir els diputats que s'hauran de posar d'acord per triar-ne un que agradi a la majoria. Així va la cosa, i per molt gros que sigui el penyal de Gibraltar, no hi ha manera d'amagar la realitat.
Alternativament, potser hi haurà terceres eleccions, o mos decidiran que ja no cal fer-ne mai més, o també podem optar per partir tots cap a Gibraltar, com van fer tants de menorquins quan Menorca va perdre la bandera britànica.