Han llegit el llibre d'Ignacio Sánchez-Cuenca «La desfachatez intelectual», (Catarata, 2016)? No? Doncs, si vostès consumeixen premsa diària i solen escoltar tertúlies polítiques, facin de llegir-lo. Els ho recoman. Pot ajudar a desprendre'ns d'ulleres ideològiques i a esvair-nos prejudicis. El professor hi esmenta un grup d'intel·lectuals, o sigui, d'individus capaços d'emetre judicis apodíctics sobre assumptes complexos. Bé que definir-los així no sigui vàlid en general, sí que ho seria per a aquesta mena de personatges tocats d'egolatria, que conformen una mena d'establishment cultural espanyol amb molta presència als mitjans de comunicació més poderosos. Ells solen prestar una atenció desmesurada al nacionalisme i a l'ésser d'Espanya com a obsessió. Essent autors d'una obra eminentment literària, se senten autoritzats a opinar sobre tot el diví i l'humà, i a dir-hi la seua amb total impunitat, encara que allò que diguin sigui arbitrari, indocumentat o gratuït. Per açò mateix, es dediquen a opinar de política, economia, lingüística, sociologia o del sursum corda sense haver fet el mínim esforç per saber prou de què parlen. I, açò sí, parlen molt del que passa a Espanya i ben poc del que succeeix fora del seu territori, de la qual cosa resulta una visió escairada i provinciana.
La 'deriva nacionalista' d'aquesta inteligentzia celtibèrica els ha menats gairebé a tots cap a les files de la gran dreta espanyola encara que en llur joventut molts s'alineassin en l'anticapitalisme i en ideologies revolucionàries. Aquesta élite, que compta amb noms força coneguts –M. Vargas Llosa, F. Savater, J. Juaristi, A. Espada, J. Marías, F. de Azúa, A. Muñoz Molina, J. Cercas, A. Pérez-Reverte, etc.–, repeteix un mantra: no hi ha res més nefast que el nacionalisme català, molt per damunt dels problemes d'atur, corrupció, crisi, pobresa, desigualtats, destrossa mediambiental, etc., que aquests sí que desfan Espanya. No negaré que entre ells hi ha literats força valuosos, àdhuc excel·lents; ara bé, quan desbarren sobre la seua temàtica obsessiva, no se'ls pot prendre gaire seriosament. Com escriu Sánchez-Cuenca, «la cuestión catalana les pone de especial mal humor (antes fue el Estado Libre Asociado en la propuesta Ibarretxe) y suelen sacar lo peor de sí mismos: una mezcla de frivolidad política y mala leche que les ciega ante cualquier intento de analizar desapasionadamente y de acuerdo con las leyes de la lógica el asunto de la independencia». Per exemple, que el poble català pogués referendar si és tant, més o menys independentista com diuen ser els seus representants.
Joan F. López Casasnovas
Escriptor