Els bans són una excel·lent font primària que ens permet imaginar l'ambient dels pobles i les normes de convivència ciutadana que imperen en un moment concret. Ban és una crida, un pregó, un edicte publicat per l'autoritat. Abans, donaven a conèixer les disposicions en llocs visibles, els penjaven en els mercats, els llegien en quasi totes les places, perquè així en podien exigir el seu compliment. Ja no se'n fan gaires, però els que fan referència a les festes tenen un encant especial. La seva redacció, molt nostra, accentua una expressió d'alegria. Associen la responsabilitat dels participants, les normes i costums que s'han anat transmetent de pares a fills. Expliquen la qualcada, el seu recorregut i –sobretot- les precaucions que s'han de tenir en compte. També s'aprofiten per transferir la custòdia i l'assumpció del risc de les conseqüències d'un possible accident.
És una llàstima que no se'n faci gaire cas de les guies i orientacions. Als jaleos, n'estem farts de veure cotxets de nens, fillets de pocs anys a les esquenes dels pares, visitants que volen captar les millors imatges i viuen les tonades a través dels seus mòbils, ànimes amb xancles o talons, i/o autoritats i músics salvant qualque situació des de la tarima.
Seria molt interessant que en les oficines de turisme, hotels, llocs turístics.... se'ls oferís còpia dels bans i de les recomanacions. La imprudència festiva, en massa ocasions, és filla de la ignorància.